Submissió

Alfonso Ussia va publicar ahir un provocatiu article a la contraportada de La Razón escrit en àrab i dedicat al president Mas i algun altre dimoni independentista. Els musulmans de tot Espanya van quedar tan indignats en descobrir que havia utilitzat els símbols de la seva llengua per dir literalment res –com si l'alfabet àrab fos un manicomial conjunt de gargots extraterrestres– que li van saturar el Twitter de piulades. A mig matí, el columnista confessava amb gallardia que la llengua àrab tant se li'n fot. Llavors vaig recordar que, entre els llibres de capçalera de Jordi Pujol, hi havia, a més de Prat de la Riba i de Vicenç Vives, els Comentaris de l'Apocalipsi del Beato de Liébana, aquell monjo de Potes enemistat amb el bisbe d'Urgell, que es va conjurar amb quatre cavallers peluts per reconquerir la Península. És lògic que Pujol tingués present aquesta figura violenta i clandestina, que veia enemics i heretges a tot arreu. Si som la força que conquerim, el substrat de l'energia castellana està fet del fanatisme apocalíptic que va fer la reconquesta i això es nota especialment cada cop que Catalunya se n'allunya. No crec que Ussia aspiri a convertir-se en sant o en màrtir, el bon espanyol és orador i sempre troba voluntaris disposats a morir per ell. El seu article, però, em va recordar fins a quin punt l'ogre necessita un clima de croada per sotmetre Catalunya. Per trempar, l'Espanya castellana necessita tenir davant un fanatisme, si pot ser de menys intensitat que el seu. El 1714 la propaganda ja acusava Catalunya de voler aliar-se amb l'imperi Otomà, tot i que els borbons eren els millors imitadors dels turcs. No cal explicar la inspiració que va mobilitzar el Centinela de Occidente, ni l'obsessió que els articulistes de Madrid encara tenen amb els nazis. Ara, l'Estat ha trobat en el gihadisme l'enemic ideal per intentar tornar a sotmetre Catalunya, un enemic millor que el comunisme o que els faieros dels anys trenta. Passen els segles i la tàctica és la mateixa: anar desestabilitzant-ho tot, fins que només compta la força bruta.