El problema de fons

L'atac que ahir va perpetrar a l'institut Joan Fuster de Barcelona un alumne de 13 anys va desconcertar l'opinió pública. No és gens normal que això passi. Encara sort i encara gràcies. Per això alguns periodistes proclamaven que Catalunya “s'acosta als Estats Units”. Catalunya no s'acosta a res. Amb prou feines li deixen acostar-se a ella mateixa. Però l'actualitat exigia ocurrències i improvisacions. La tragèdia de l'institut Joan Fuster –que ha segat una vida– deixarà de ser notícia aviat. Un alumne de 13 anys possiblement víctima d'un brot psicòtic i sense responsabilitat penal no permetrà les exhibicions de pornografia negra a què ens hem anat acostumant. La informació –la “nova” informació– és intensa però també efímera. Per això sovint és tot menys informació. El cas de l'adolescent de la ballesta serà aviat història. Però el context en què s'ha produït es mantindrà. I aquest és el gran problema. Aquest país ha aconseguit superar una bona part dels efectes de l'educació franquista, però n'arrossega les conseqüències. Els mestres i els pedagogs han hagut d'assumir una feina duríssima en els darrers anys: integrar un contingent enorme d'immigració i mantenir el català com a idioma vehicular en zones on el carrer es vehicula en castellà. Però no han pogut superar ells sols les pressions d'entorns socials molt conflictius i de nens malcriats convertits en tirans pels seus pares. Tot això no passarà. I ningú ha estat capaç encara de començar a abordar-ho amb solvència.