Les comparacions no són odioses
La pel·lícula Force majeure, del director suec Ruben Östlund, explica la història d'una parella que va a passar una setmana de vacances en una estació d'esquí als Alps francesos amb els seus dos fills petits. Volen descansar, fugir de la rutina. El segon dia, però, passa una cosa que els desguitarra el pla i que condiciona obsessivament els dies restants: mentre ells quatre, enmig d'altres famílies, estan dinant en una terrassa descoberta del restaurant (i quines vistes de postal!), té lloc una allau. Després se sabrà que era una allau controlada, però, d'entrada, ha fet viure uns minuts de pànic als comensals, que veuen com aquella neu enfollida va baixant –rodolant, incrementant-se–, i està a punt d'engolir-los. En la confusió que es crea tot d'un plegat a la terrassa del restaurant, la dona abraça els seus dos fills per refugiar-se sota la taula, mentre que l'home pren el seu iPhone d'una revolada i gira cua. Ella, doncs, ha protegit la prole. Ell, en canvi, només ha tingut l'instint de salvar-se ell sol (i l'iPhone, cosa que agreuja la situació), i s'ha desentès dels seus.
Aquest fet no és gens innocu i determina no sols els dies successius, com he escrit, sinó la vida de la parella. Ella ha llegit, en l'actitud d'ell, un tret horrorós, que no està disposada a acceptar. L'home, que, de bon primer, mira de justificar-se, haurà de patir la poc afortunada reacció del seu instint. Els diàlegs tenen alguna cosa de Bergman: aquell burxar en una situació moral fins a la sacietat, els nens –que ho noten tot–, presa de la desesperació... La història evoluciona: ell purga el seu pecat i, al final, s'acaba demostrant que els tòpics més atàvics –l'home caça i no és mai a casa; la dona fa la família i té cura de la fillada– no són sempre certs.
La pel·lícula em va recordar, pel marc en què es desenrotlla, el conte Els Hartley, de John Cheever (Proa, traducció de Jordi Martín Lloret). Aquí també passa que una parella pretén viure uns quants dies de tranquil·litat en una estació d'esquí, i s'hi enduen la filla, que està aprenent l'esport de lliscar sobre la neu. Aquests, però, són un parell que ja han estat a punt de separar-se i no ho han arribat a fer (per la filla). La nena està fascinada pel pare (“Li encenia els cigarrets i li apagava els llumins d'una bufada. Mirava el seu rellotge i li reia totes les gràcies”). Fins que un matí, a la noieta se li enganxa un braç al remolcador, que la va arrossegant fatalment per la neu. La imatge final és escruixidora: la parella abandona l'estació d'esquí darrere el cotxe fúnebre que du les despulles de la filla.
No és veritat que les comparacions siguin odioses: sense aquest recurs, sense l'eina de l'estimació, no hauríem avançat gens ni mica en el coneixement. Ara estic llegint els poemes d'Óssip Mandelstam traduïts per Jaume Creus (Edicions de 1984). N'hi ha un que es titula El luterà: “Quan passejava aquest diumenge, em vaig trobar / a prop d'un temple luterà un enterrament”. L'anècdota (diu l'últim vers, bellíssim: “i enmig d'un dia deslluït cremem com atxes”) em va dur a la memòria un poema de Marià Manent que fa molts anys que m'entusiasma, Enterrament d'una noia a Sallagosa: “Però a la vila quieta la mort no esperava trobar. / I tu vas, amagada en la fusta, / amb homes que duen alegres flors”. La morta –que, dins el seu taüt, està a punt de ser acomodada al nínxol– és comparada a una abella: “et duu / l'Eternitat mel secreta. I, abella adormida, a la cel·la t'ajusta”. La paret de nínxols, per tant, com un eixam: el guany de l'analogia!
Les comparacions serveixen per relacionar coses. Ja m'he referit aquí mateix al llibre recent de Josep M. Esquirol, La resistència íntima (Quaderns Crema). Comparem les seves tesis amb la història que explica –amb el drama que exposa– l'última novel·la de David Monteagudo, Invasión (Candaya): un home que comença a veure gegants pertot arreu. ¿No podria ser que el gris García monteagudià fugi de l'actualitat i repliqui al pensament únic mantenint, peti el que peti, la seva modesta estatura, la seva mesura d'home normal i corrent?
