Desclot
Sant Jordi i sant Jordi
Ahir la diada de sant Jordi va renovar les millors virtuts d'un poble en eclosió permanent. Una vegada més els carrers i les places es van omplir d'alegria. Explicar-ho de nou és sobrer, però mai deixa de sorprendre que el dia de les roses i els llibres sigui un petit miracle. Que no cansi i sempre il·lusioni. Avui, aquesta tarda, el sant s'allargarà i el palau que porta el seu nom a Barcelona aplegarà la part més decidida, més inquieta i més reivindicativa d'aquesta societat. Milers de persones s'acostaran a l'anella olímpica per renovar el seu compromís amb la llibertat. Entre sant Jordi i sant Jordi semblarà, una vegada més, que tot és possible. Els extrems del parèntesi són enlluernadors. L'espai central sovint decep. La il·lusió col·lectiva catalana s'ha de vertebrar políticament. I ho han de fer els partits i els dirigents polítics que diuen representar-la. La història recent d'aquest país apareix plena de grans moments en què representants de Convergència, d'Unió, d'Esquerra, d'Iniciativa, dels socialistes sobiranistes i de la CUP s'han trenat per fer possible el somni. La paradoxa és sagnant. Després de l'èxit polític més determinant de la història del catalanisme, la consulta del 9 de novembre, les trenes s'han desfet i els uns i els altres s'han declarat la guerra. En la història de Catalunya les guerres ens les han declarades els reis. Potser no n'hi ha prou amb dos sant Jordi. I en calen quinze perquè la paraula patriotisme torni a recuperar tot el sentit constructiu.