Juga el Barça...

Quan juga el Barça, només miro i escolto els resums si sé que ha guanyat. Si empata o perd, faig com si no hagués passat res, com si no hagués jugat: no miro res, no escolto res, no llegeixo res. I només quan es tracta del Barça de futbol. No miro ni em preocupo mínimament per cap altre equip, ni de futbol, ni de cap altre esport. La meva afició al futbol, ja ho veuen, és perfecta: quan van mal dades no hi sóc; quan la cosa va bé, ho celebro.

Però en aquests postpartits hi solo tenir, tot i la victòria, disgustos sovintejats. Alguns locutors (no tots) i alguns comentaristes de televisió (no tots), em destrossen el català, i això m'emprenya més que un resultat advers. Ja sé que, en el dia a dia, quan parlem no cal que ens esmercem gaire en la recerca de mots fefaents (Fabra dixit), el parlar del dia a dia és una cosa i el parlar en públic n'és una altra, ben diferent. Oimés si es fa des de TV3 o emissores nacionals, on molta gent s'ho escolta i mira tot quasi amb devoció. Durant mesos he anat recollint perles lingüístiques, principalment a TV3 i a Esport3. Vet aquí el que podria ser un resum de resums d'un partit del Barça. Seria un partit que el Barça hauria guanyat, és clar, perquè dels perduts no en sé res. Això m'ha portat a pensar que potser quan guanya el Barça l'entusiasme i l'eufòria es desfermen, qui sap si per això no es mira prim a l'hora d'engaltar frases tal com vénen.

“L'equip contrari s'ha vingut avall després del primer xut amb marxam de gol, que no era pas moc de gall dindi.” “El davanter no s'ha donat compte que el defensa li havia guanyat l'esquena, s'ha caigut i li ha donat un petó abans que cantés un gall, per a això s'han de tenir molts fums.” “El porter ha pegat un manotàs allunyant la pilota; deu haver pensat que més val ocell en mà, i és que a bon entenedor poques paraules basten.” “Avui el Barça posarà una pica a Flandes i els haurà fet mossegar la pols.” “El que ha xiulat l'àrbitre s'hauria de posar en tela de judici, però també és veritat que qui mal camina mal acaba.” “Ara que el partit ja està perdut, tot són pelills a la mar.” “Això no serveix de res, el davanter se n'ha anat pels serrats d'Úbeda, a bones hores mànigues verdes”…

Algú sabria explicar per què, després de tants anys de suposada normalització, encara no s'hagi ficat mà eficaç en aquestes animalades lingüístiques tan ostensiblement públiques?