La crisi

El maig del 2006, en una conferència que vaig fer a la Fontana d'Or, predeia amb contundència la greu crisi que s'albirava. I reconec que en aquell moment era difícil la meva pretensió perquè encara el PIB creixia més del 2,5% i, com dirien alguns, lligaven els gossos amb llonganisses. Però els vaig dir que estàvem fent el mateix que fa qualsevol metge quan ens llegeix unes anàlisis i les tenim plenes de factors de risc: alts de colesterol, d'àcid úric, de sucre, de pes, de tensió arterial, i a més, som sedentaris i fumem. Quan ens avisa, nosaltres li diem, defensivament, que ens trobem bé; però ell ens diu que si aquests factors de risc persisteixen, un dia podem tenir un ensurt greu. De fet, la crisi va venir amb molta contundència el 2008. Però el 2006 ningú no volia reconèixer el que ens va venir.

Ara el debat és entre els que ens diuen que estem sortim de la crisi i els que ho neguen. És un debat que de ben segur que durarà molt de temps, perquè els dos bàndols no tenen el mateix concepte de crisi i, per tant, no utilitzen els mateixos paràmetres estadístics. L'evidència d'aquest distanciament interpretatiu el tenim quan surten les dades de creixement del Producte Interior Brut o les d'ocupació.

Ràpidament hi ha qui diu que no podem dir que estem sortint de la crisi amb aquest nivell escandalós d'atur que tenim. I posats aquí, arribar a una entesa és molt difícil perquè, en el fons, ambdues posicions tenen un substrat polític i aquesta evidència queda més clara quan estem, com ara, en un cicle electoral, que sempre distorsiona el cicle econòmic. Però em temo que molt probablement descobrirem que cada cop serà més fàcil créixer econòmicament sense crear gaire ocupació. La pressió que reben les empreses per la productivitat les obliga a invertir en béns d'equip i modernitzar-se tecnològicament, i la tecnologia és un element que no juga gaire a favor de l'ocupació del perfil de desocupats que tenim.

L'esperança per a una sortida airosa seria que es creessin moltes empreses noves i, amb el temps, generessin nous llocs de treball, però lamentablement aquest miracle no és previsible a curt termini. Aquesta crisi ens ha fet ensenyar moltes vergonyes econòmiques que ens amagava la marea alta de la bombolla, a més d'altres vergonyes imperdonables que han malmès teixit industrial i de serveis que eren perfectament salvables. I una de les vergonyes és que mentre hem tingut la dècada prodigiosa i l'oportunitat de crear, la indústria era poc valorada i ens pensàvem que podríem tenir un país de serveis i especulatiu.

Ara veiem el greu error que ha estat aquesta estratègia. Així doncs, fins que no siguem capaços de ser molt més potents industrialment, pels que focalitzin la seva anàlisi només en el nombre d'aturats, la crisi durarà força temps i tindran arguments per combatre els que diguin que l'economia està creixent i sortint del túnel. El perill greu el tenim si penséssim que allò que va ser el problema l'agafem com a solució. És a dir, tornem a l'error de focalitzar altra cop el creixement de l'activitat en el sector de la construcció. És una temptació que més d'un la té en compte i que, si no fos perquè el sector bancari encara té molt recents les ferides de la crisi, i no donarà crèdit fàcilment amb els interessos tan baixos, podríem tornar a caure fàcilment en la bombolla. De fet, seria bo que durant aquest cicle electoral els polítics no facin populisme donant o prometent allò que saben que no poden donar, com fan molts dels candidats. I els votants han de ser més crítics i desconfiats quan algú els promet allò que no pot fer, perquè res no és gratis. I crear llocs de treball, entre altres coses, no ho faran els polítics.