Adéu a la llibertat
En un article publicat recentment a les pàgines d'aquest diari em preguntava sobre què pot fer un individu sobirà a l'hora de trobar un paper actiu en un món on el poder ha triat abocar milions d'éssers humans al llindar de la pobresa. L'individu contra el món: una dialèctica que troba en totes les cultures els seus herois particulars. Un arquetipus, cal observar, que com Sísif sovint ignora la raó del seu destí. No és el cas d'Erri de Luca, el popular escriptor napolità que s'enfronta a una condemna d'un a cinc anys de presó. La causa del judici, vist per a sentència el proppassat 16 de març, té el seu origen en unes declaracions al Huffington Post (01/ 09/ 2013) on animava a sabotejar amb unes cisalles la línia d'alta velocitat Torí-Lió. Des de fa vint anys, la vall de Susa s'oposa a la perforació de les seves muntanyes repletes d'amiant, un mineral d'efectes cancerígens.
Segons apunta la fiscalia, Erri de Luca hauria influenciat amb les seves declaracions en la comissió de delictes per part de terceres persones. Cosa impossible de demostrar, atès que no hi ha cap possibilitat de provar el principi de causalitat entre uns mots puntuals i els actes que suposadament se'n deriven. De fet, en una entrevista ben recent, l'Arcadi Oliveres afirmava que el capitalisme “s'ha de destruir amb rapidesa”. Però es convindrà que el context d'unes declaracions i un camp semàntic generós –i, tal vegada, més quan es tracta d'un escriptor– han de garantir un dels fonaments de la democràcia moderna: la llibertat d'expressió.
Pitjor encara, perquè abans de les paraules de De Luca ja hi havia hagut incomptables casos de sabotatge. En definitiva, en un context de repressió, el que s'està jutjant és la veu–i la trajectòria pública de l'home–, compromesa en innombrables causes socials en suport als desheretats. Ho explica a La paraula contrària, llibret acabat de publicar amb el propòsit de difondre la seva situació i la realitat de la vall de Susa: “Un escriptor té la sort de disposar d'una veu pública [...] El seu àmbit és la paraula i per tant té la comesa de protegir el dret de tothom d'expressar la seva pròpia.” La paraula no és tan sols un dret, és també un deure.
L'intel·lectual no pot renunciar al mot com a eina de conscienciació. Sense la paraula, en absència de llibertat que l'empari, la democràcia s'enfonsa en un trist simulacre: el dret a dissentir defineix els homes. Coartar el verb com a preuat recurs a la dissidència ens aboca a la violència, car aleshores ja no hi ha cap altra manera d'expressar-se en situació d'abús. La paraula és un contrapoder al mal govern. I sense això s'extravia una part de la nostra humanitat, en tant que la llengua i la cultura s'interrelacionen fins a tal punt que la primera és el pilar de la segona. No es pot judicialitzar la semàntica dels mots sense condemnar tot un sistema cultural: el dret a la paraula és Flaubert davant d'un tribunal per haver escrit Madame Bovary.
La querella contra De Luca mai hauria d'haver prosperat. L'escriptor italià ha decidit no recórrer a cap altre tribunal a la recerca de sentències més benèvoles. L'individu contra el poder judicial polititzat, una inclinació generalitzada en el marc de regressió de les llibertats a tot el món. Ell ho diu ben clar i jo hi estic d'acord: “La nostra llibertat no es mesura en horitzons oberts, sinó en la conseqüència entre paraules i accions.” Aquest és el rol de l'individu sobirà en el si d'un col·lectiu: el dret a pensar en veu alta i a obrar amb coherència. Perquè fins i tot en els nostres somnis tenim dret a lluitar i si la llei es viola amb l'excusa de la llei, aleshores tenim el deure de desobeir.
