Vots i escons

Per una raó o altra, tothom farà recompte el dia 24 de maig. Fins i tot qui digui que les eleccions del 27 de setembre, si es fan, són unes autonòmiques més, farà de les municipals la seva particular enquesta, la més fiable de totes, perquè és secreta i no es pot mentir. Una enquesta que, per molt que vulguin els partits que graviten sobre la qüestió social, serà llegida en raó del component que en les eleccions de setembre més pot condicionar la política d'Estat; perquè, malgrat la por que les grans corporacions semblen tenir a Podemos, si guanyés un partit comunista l'Estat espanyol podria continuar essent un, i fins i tot fer entrar en raó els “Varufakis” de torn; però si guanyés a Catalunya el bàndol independentista, i l'opció es prengués seriosament el procés de secessió, la capacitat de maniobra de l'aparell de l'Estat fóra mínima en un tema d'importància capital, no sols per a l'establishment institucional ans també per a l'econòmic. Cert és que sovinteja la sensació de manca de rigor en tot plegat, però és versemblant pensar que qui estudiï el 24 de maig farà el recompte més en clau territorial que no social.

I per fer recompte caldrà emprar un dels dos únics mètodes possibles: o els vots o els càrrecs. Des del punt de vista polític cadascú en farà l'ús que més li convingui; i de fet ja hem sentit el president explicar per quina raó en tindria prou l'independentisme amb una majoria d'escons a les eleccions de la tardor: si és l'Estat el que ha impedit la convocatòria d'un referèndum, s'argumenta, no se li poden aplicar les seves regles a unes eleccions que sols des de la lectura poden ser plebiscitàries. S'hauria d'afegir que, i és per responsabilitat del Parlament de Catalunya, tenim a aquest efecte la mateixa llei electoral de l'Estat. I a la vegada s'hauria de recordar que és la mateixa que ha donat a Mariano Rajoy una majoria d'escons sense tenir la majoria del cens electoral. Per acabar de retorçar l'argumentació, a això se li podria respondre que al cap i a la fi no són les plebiscitàries unes eleccions per escollir un president, ans per escollir a quin estat haurà de jurar lleialtat el president sortint del Parlament resultant, però també respecte a això s'hi podria afegir el dubte sobre el moment en què un dirigent comença a sentir-se vinculat per promeses de lleialtat passades. Tot plegat, a més d'embolicat, s'escriu en una clau política. Caldria afegir-hi una anàlisi jurídica de les dues opcions de recompte i de llurs implicacions pràctiques.

Els vots són persones; una persona, un vot, aquesta regla de les consultes directes que tanta por ha fet sempre a les opcions ideològiques progressistes, donat l'alt grau de manipulació a què pot ser sotmesa qualsevol fórmula de consulta sense intermediaris, entre altres coses perquè no és cert que no n'hi hagi, d'intermediaris, amb la declarada parcialitat dels mitjans, amb la suposada neutralitat del ciberespai, on les xarxes es diuen així per la seva capacitat de pescar els incauts. Aquest és temps, però, d'omplir-se la boca amb l'expressió “democràcia directa” malgrat que en els seus resultats es reveli quasi bé un oxímoron. I, si més no, caldrà recórrer-hi per evitar les crítiques a un sistema electoral que mai és just per a tothom: partits amb representació i sense, urbanites o de la terra, finançats obscurament o menys busquen l'opció que més els beneficiï, sense pensar en el tot que diuen representar. En temps de confusió comptar els vots sembla la llum més viva que podem donar a les nostres incerteses. L'opció de comptar escons aboca a recordar un sistema que els dos eixos, el territorial i el social, semblen voler escombrar sense tenir massa clara l'alternativa constructiva al caos que sens dubte arriba.