LA GALERIA
Una història trista
és clara: el problema és la llengua catalana i no cap altra
Deia el poeta Jaime Gil de Biedma que de totes les històries de la Història, la d'Espanya és segurament la més trista perquè sempre acaba malament. Perdonin l'arrencada, per pessimista i perquè la cita és arxiconeguda, però hi ha tants moments de sensació de recurrència i de repetició històrica en l'actualitat, tanta sensació de pèrdua de temps i d'incapacitat de diàleg, que un acaba creient que els versos citats no eren una boutade del poeta, una mica donat a la hipèrbole, sinó un diagnòstic precís. De tant en tant –sovint, de fet– apareix algun fantasma resclosit i antiquíssim i ocupa espai a les notícies i incendia els fòrums d'internet. Ha passat ara perquè uns periodistes bascos van fer preguntes en eusquera a un entrenador de futbol basc. Va passar a Almeria i, és clar, va sortir el santcristo gros de la llengua comuna. A Osca, fa uns quants anys, va passar-li el mateix a un entrenador del Girona, Raül Agné, per parlar en català. Ha passat també –molt més greu encara!– quan es va reclamar que el català figurés a la làpida commemorativa de la tragèdia aèria dels Alps i ara mateix perquè es va utilitzar la llengua catalana en uns funerals d'estat en els quals es van emprar també el castellà, el francès, l'anglès, l'alemany i el grec. La conclusió és clara: el problema és la llengua catalana i no cap altra, i sembla que aquesta percepció estigui inscrita en l'ADN del nacionalisme espanyol, que no concep cap altra forma d'estat que el de matriu castellana. Alguns diran que són casos aïllats: que llegeixin el magnífic article que Marta Rojals va publicar a Vilaweb amb el títol Cas aïllat número 7.250.244/B. ¿Recorden què va passar quan Jordi Sevilla (un exministre, no un indocumentat) va dir que Catalunya no era prou madura per tenir un president xarnego (l'expressió era seva)? Que José Montilla va ser president de la Generalitat amb el suport d'un partit independentista. Vuit o deu anys després un polític andalús el nom del qual no recordo va dir que no podia admetre que governés Andalusia un senyor que es diu Albert. ¿Què més ha de fer Albert Rivera per guanyar-se el dret a l'espanyolitat? ¿Renunciar al nom? ¿Renunciar al bilingüisme actiu que practica i abandonar definitivament la llengua catalana? “Espanyol, potser sí, però castellà, no”, va dir fa dècades l'abat Escarré. La famosa plurinacionalitat, és clar; però només sembla decorativa. ¿De veritat no hi ha ningú enlloc que desitgi desmentir Gil de Biedma?