A la tres
En política, mai es pot dir mai
En política hi ha unes quantes asseveracions que tenen el perill de convertir qui les pronuncia en esclau de les seves paraules fins al punt de fer-lo quedar en evidència. Per a un polític respondre qualsevol qüestió amb un “sí” o amb un “no” sense matisos és d'una temeritat només superada per conceptes com “mai”, “innegociable” o “posar la mà al foc”. Les circumstàncies, les conjuntures i la realitat canviant sovint deixen ben galdosos càrrecs o candidats a ser-ho que es passen de frenada a l'hora de fer expressions categòriques. Ara mateix em ve al cap, per dir un cas, la senyora Sánchez-Camacho quan fa quatre anys va reblar en un programa a la televisió pública, sobre les llistes fantasma: “Li asseguro que en les properes eleccions em miraré fins la darrera pedania, encara que tingui 100 habitants, perquè tots els municipis són dignes i necessiten una gent i una persona del seu territori. I si no en tenim, no n'hi haurà.”
Ai.
Podríem continuar amb les crítiques de la senyora Colau a l'excés de personalisme del líder de Podem.
Ai, ai.
Totes dues senyores han quedat prou retratades. Colau, retratada en les paperetes electorals, concretament. Hi ha altres situacions en què la temeritat encara està per demostrar. Per exemple quan el líder republicà, Oriol Junqueras, va assegurar fa uns dies sobre el tema de la llista unitària: “És un tema superat, no cal parlar-ne més.” La segona meitat de la frase ja s'ha demostrat inexacta. Hi ha en marxa un manifest per reivindicar llista unitària i, per no anar més lluny, ahir mateix el representant permanent del govern a Brussel·les, Amadeu Altafaj, en va parlar al Moment Zero, responent la pregunta d'un assistent que devia considerar oportú parlar-ne més. No està gens clar que una llista unitària sigui preferible o desitjable. Però és inevitable fer notar que, en política, afirmar d'aquesta aigua no en beuré pot fer el trago més amarg si mai t'has d'acabar empassant les paraules.