Hitler

Ara que es compleixen setanta anys de la mort de la Bèstia, ens adonem que encara no ho sabem tot sobre la malignitat que es va manifestar durant la Segona Guerra Mundial com mai s'havia manifestat abans. Cada vegada que afegim un any més a la distància que ens separa de la barbàrie nazi, es destapen més memòries i sorgeixen testimonis nous. Hitler no només va impulsar la industrialització del crim i va personificar el mal d'una manera gairebé teològica. També va assolir una fita encara més difícil: aconseguir que una societat sencera, l'alemanya, assumís la complicitat dels seus actes patològics bastint un règim de terror perfecte. La puresa d'aquell mal convivia, com passa sempre amb qualsevol persona, amb l'altra cara de la fera, amb la rutina de l'amfitrió amable que mimava els convidats a la seva taula o l'ardor de l'amant que omplia de felicitat la vida de la seva parella. Fins que l'evidència de la derrota inevitable i el setge soviètic sobre Berlín van emboirar del tot la ment d'un tirà que va dedicar els darrers dies de vida a massacrar els mateixos alemanys que es negaven a immolar-se sota les bombes enemigues. Després, aterrit davant la perspectiva de tenir el mateix final que el seu amic Mussolini, van arribar el suïcidi i les ordres deixades per tal que cremessin les seves despulles juntament amb les d'Eva Braun. La guàrdia del búnquer, però, no va tenir temps d'acabar la feina i els russos van endur-se a Moscou les restes calcinades del dictador. Es veu que les van conservar molts anys en secret i finalment, abans de permetre que caiguessin en mans de la nova Alemanya, van reduir els ossos a pols i els van llençar al riu perquè ningú pogués recuperar-ne ni un gram. Malgrat tot, Hitler segueix complint anys després de mort, entre les peles inacabables de la ceba, covant el penúltim ou de la serp.