Un silenci vergonyant

Rebo un correu de què no em resisteixo a publicar fragments. És dels Amics de Jaume Reixach.

“Hem arribat al número 50 de La columna (“Articles que no es publicaran”). Articles que no arriben a un bon nombre de lectors, de forma directa i indirecta. Pel que fa al cas, de moment, tot és silenci. Silenci al Bisbat, silenci a Roma. Silenci. Jaume Reixach està passant un episodi relacionat amb una malaltia que el fa patir força. Vàrem iniciar una campanya per aportar una quantitat mensual a mossèn Jaume. Són 10 euros mensuals, per transferència o ingrés directe.”

S'acompanya l'article número 50 de mossèn Reixach. Penso que és d'una ortodòxia pregona, com tots els seus. Entre altres pensaments, diu: “El primer pas és comprendre. Jesús es mostra comprensiu amb tothom. Comprendre és el pas previ a la misericòrdia. Jesús perdona. Jesús diu: «no jutgis i no seràs jutjat». Comprèn l'altre i el podràs estimar. Perquè l'altre és com tu. Tu ets l'altre de l'altre. I és estúpid que ens barallem entre iguals. És millor estimar-se. Solidaritzar-se amb les causes justes dels altres i ells seran solidaris amb les teves causes, si aquestes són justes. Això ens porta al compromís.”

El “cas” a què al·ludeixen els amics de mossèn Jaume és l'afer conegut en què es va veure passivament involucrat el mossèn, un crim comès a Blanes. El Bisbat de Girona va fer un informe i el va enviar a Roma (doctors té l'Església!). I va prendre mesures cautelars contra mossèn Jaume: foragitar-lo de la seva parròquia de Riells, obligar-lo a dir la missa en un lloc sense feligresos i prohibir-li publicar articles als mitjans de comunicació. Ara, pateix un aïllament total, amb edat avançada, escàs de recursos econòmics, malalt de cos, però lúcid d'esperit. Només un petit nucli dels antics feligresos de Riells li fan costat i em demanen 10 euros al mes per ajudar-lo en allò imprescindible (!).

Si hem de seguir el que diu en el seu article, “no podem jutjar”. Ni el comportament del Bisbat, ni el de Roma deixant passar anys abans de prendre cap resolució i permetent que un capellà que ha servit l'Església tota la vida estigui, ara, en uns llimbs mortificants. Però hem d'expressar la perplexitat que provoca aquest aïllament. Sempre havíem cregut que l'Església era una comunitat de creients, que s'estimaven com a germans i que s'havien d'ajudar mútuament, fins i tot si tenien reserves mentals sobre determinats comportaments. Un pare no abandona un fill, per més que aquest hagi passat per un episodi dolent! I no és el bisbe el pare espiritual dels capellans de la diòcesi? I no són els altres clergues els seus germans? Ens equivocàvem?

PS: Aquesta crònica s'ha escrit sense parlar-ne amb l'interessat. És una opinió personal.