El personatge

Dimarts, TV3 va emetre un vídeo que ensenyava com uns éssers de la nostra mateixa espècie s'ofegaven en un mar que és un reclam turístic per a bona part d'Europa. Com que els europeus som uns mestres a l'hora de fer veure que les atrocitats que tenim a tocar no són res més que una molèstia que fa que no païm bé l'esmorzar, aquest drama marítim passa cada setmana sense que els del Vell Continent ens sentim gaire al·ludits. Amb l'excepció sempiterna dels polítics xenòfobs, com ara Nigel Farage (el líder de l'UKIP, un partit que acaba d'entrar al Parlament britànic). Fa poc, Farage va dir que si es continuava salvant els refugiats a alta mar, el Regne Unit seria desbordat per “onades [sic] de milions d'africans”. El còmic anglès Stuart Lee ha fet una paròdia extraordinària d'aquest tipus de discurs en què (tot imitant un polític de l'UKIP) explica com fa 10 anys van venir molts polonesos al RU (“merda de polonesos, vénen aquí i per quatre xavos ens arreglen tots els aparells electrònics espatllats”); i 40 anys abans, els indis (“merda d'indis, vénen aquí i reinventen la nostra cuina nacional”); i 900 anys abans, els anglosaxons (“merda d'anglosaxons, vénen aquí i posen les bases de la nostra llengua i cultura”); i 4.500 anys abans, els del neolític (“merda d'homes del neolític, vénen aquí i ens ensenyen com es fa el pa”); i 400 milions d'anys abans, els peixos (“merda de peixos, vénen a la terra, la nostra, i posen en marxa l'evolució de la vida terrestre”); Lee, encara fent de polític de l'UKIP, acaba amb un elogi del buit abans del Big Bang, quan no hi havia cap ésser viu per molestar els anglesos. Això sí, Lee admet que Farage (i hi hauria pogut afegir algun polític d'aquí) atrau la gent perquè es considera que és tot un personatge, o sigui, un excèntric que diu “allò que la gent realment pensa”. Ara bé, afegeix Lee, cal tenir en compte que un “personatge” –en el llenguatge del teatre, si més no– és “algú que ens enganya tot fent veure que és una persona”.