No pas una edició més

Això dels 60 anys queda bé, arrodoneix, però en realitat no és gaire rigorós amb el calendari. Els anys anteriors al 1958, quan va començar com a tal l'exposició a Sant Pere de Galligants, no sé si es poden afegir a la història de Temps de Flors. El grup de senyores que, atiades per Maria Cobarsí, portaven unes plantes a la Casa de Cultura o a la Sala de Descans del Teatre Municipal, o guarnien el balcó, no crec que pretenguessin fer ciutat o desenvolupar l'art floral. Elles, satisfetes perquè havien guanyat la Guerra Civil, perquè la processó del Divendres Sant era cada vegada més llarga, perquè “sembla que canviaran el senyor bisbe: el Dr. Cartanyà no s'aguanta!” i per altres notícies de rigorosa actualitat, cercaven motius per trobar-se i parlar de fets tan o més importants que els citats. A la cafeteria, encara no hi anaven: “I ara!” Era cosa dels marits. La seva monòtona vida no donava per a més.

He de dir que no tinc res en contra de la celebració, que la trobo molt bé i que, com tots els gironins que hi hem tingut alguna cosa a veure, segueixo les notícies, els fets i les incidències de la setmana de Temps de Flors, miro preocupat els espais fins a l'horitzó, ennuvolat o no, escolto el temps –en català– i cerco qui m'acompanyi a veure una dotzena de llocs clau. Pel pla encara em defenso caminant; ara bé, pels nobles, històrics i empedrats carrers de la Girona vella, tinc dificultats.

Pensar que hi ha gironins –pocs– que no ho troben interessant! “Flors i més flors. Què vols?”, diuen pregonant la seva falta de sensibilitat per la bellesa, la naturalesa i l'art. L'exposició d'enguany serà per recordar! En cada edició, hi ha algun expositor que assoleix el doctorat. La perfecció és la norma.