Utopies reaccionàries

Sostenia André Gluksmann que les religions mai havien estat capaces de domesticar el nihilisme. La conflictiva història europea és un exemple de com la barbàrie desborda sovint les estretes línies vermelles que sostenen la civilització. Per la seva banda, l'islam, que ha tingut un paper rellevant en la història del continent, també ha alternat períodes de fanatisme extrem amb etapes de tolerància constructiva. Ara, tanmateix, sembla que es troba en una situació en què la dimensió cultural i espiritual de les societats musulmanes sembla incapaç de controlar una deriva nihilista profunda, amb voluntat de capgirar profundament les regles del joc de democràcia política, llibertat individual i igualtat davant de la llei.

Les societats occidentals en general, i l'esquerra política en particular, semblen mirar cap a un altre costat. Els milers d'europeus que es deixen enlluernar per Estat Islàmic i els qui s'hi apunten, poden representar el símptoma d'algunes de les disfuncions en les societats democràtiques. Els processos de radicalització personal que comporten una ruptura extrema respecte dels valors compartits i que posen les bases de la convivència col·lectiva, ens hauria de fer reflexionar sobre què està passant. Avui, al continent, i també al sud i l'est de la Mediterrània, hi ha una part substancial de la població que anhela el que podríem considerar com a utopies reaccionàries.

Estat Islàmic, a diferència de les experiències de violència religiosa sincopada pròpia d'Al-Qaida, ofereix una societat alternativa, fonamentada en suposats valors religiosos (o almenys des d'interpretacions matusseres i interessades de l'Alcorà). En termes generals, ofereix una força de grup, una identificació tribal, on els instints violents són justificats i sacralitzats i atorguen sensació de poder a qui els exerceix. S'estimula la creença (i posada en pràctica) del principi que es pot obtenir per la força allò que hom desitja, i que una munió d'infidels (els aliens a la tribu) són la font d'obtenció de la riquesa, el sexe, l'honor i qualsevol altra cosa que requereixi els seus instints primaris. Persegueix de la creació d'una aristocràcia, militarment disciplinada, en què s'imposa la superioritat, via la força física, no exempta d'una despersonalització sàdica envers les seves víctimes, i el domini absolut sobre el conjunt. Les actuacions d'ISIS a Síria i l'Iraq no enganyen. Es tracta, ras i curt, d'allò que alguns politòlegs denominen com a “feixisme verd”, la recerca d'un superhome nietzschià amb coartada espiritual que se sent poderós, que menysté els principis il·lustrats i que justifica els crims en nom d'una divinitat inexistent.

Alguns psicòlegs han tractat de marcar un perfil dels nois i noies que s'han allistat en aquesta mena d'utopies fonamentades en valors reaccionaris (autoritarisme extrem, intolerància, estructura de castes, esclafament de les dones,...) Hi veuen una baixa autoestima personal, desestructuracions familiars,  historials d'addiccions, por frohmmiana a la complexitat d'una societat diversa o simple tendència a la criminalitat. Tanmateix, també hi caben interpretacions més globals. No és la primera vegada que generacions en conflicte es deixen enlluernar per projectes polítics o religiosos amb aparents solucions màgiques. Una de les constatacions és que el conjunt de valors democràtics, liberals, convivencials i pacífics d'Occident se sustenten en un invent sociològic relativament recent: les classes mitjanes. Aquests estrats convencionalment han servit per estabilitzar les societats occidentals, en el sentit que representen la promesa d'una existència relativament còmoda i segura, i la possibilitat de promoció social. El capitalisme neoliberal ha fet entrar en fallida aquest model. El descrèdit d'occident al nord d'Àfrica s'alimenta de la frustració de les falses promeses de benestar.

Cal prendre's seriosament aquest desafiament. Especialment des de les esquerres, es confon la crítica a la dimensió reaccionària de l'islamisme polític amb la islamofòbia. Aquesta actitud impedeix una anàlisi profunda del fenomen, i més aviat alimenta el creixement de la ultradreta. La tendència a un cert “folklore d'esquerres” impedeix encarar una anàlisi i un debat rigorós sobre el nihilisme de franquícia religiosa. De fet, la progressiva conquesta islamista dels espais públics com ara la imposició de la xaria en el Codi Civil i de família dins alguns guetos, o la imposició creixent de codis de vestimenta suposa una greu violació del principi d'igualtat de gènere. En termes marxistes, sovint, la defensa del multiculturalisme acaba convertint les esquerres en els ximples útils del reaccionarisme.