Barcelona, poderosa

“Barcelona és poderosa.” Si més no, això va proclamar Peret en la cloenda dels Jocs del 92, en una cançó que es va convertir en gairebé un himne i que el rei de la rumba va adaptar a Catalunya en el Concert per la Llibertat al Camp Nou, poc abans de morir. Deia la cançó que Barcelona “somia desperta”, que “estima i es deixa estimar”.

Però, és clar, la rumba de Peret no parlava d'eleccions. Quan arriba l'hora d'anar a les urnes, Barcelona no està per històries ni moixaines. És tremendament exigent. Ni tan sols el Maragall olímpic i carismàtic que va transformar la ciutat va aconseguir obtenir una majoria absoluta al consistori.

Barcelona és una ciutat complexa. És alhora massa gran i massa petita. Massa valorada al món i massa poc a casa. I ha demostrat sovint que es resisteix a les simplificacions. Si el més innovador que pot fer Colau és insultar els rivals, i la campanya de

Trias s'ha de basar a atiar la por a Colau, i a Collboni tot just se li acut un lema tan frustrant i frustrat com “No fotem!”, i ERC no té una idea més brillant que passejar en Duran, i Fernández i Fernández segueixen remenant amb el gihadisme, i Mejías aposta per prohibir manifestacions o convocar a actes on no es pot entrar, i la CUP té una candidata coneguda per ser desconeguda i, a més, cedeixen l'espai electoral..., doncs tenim un problema. Com si no hi hagués temes –a banda del turisme–! Amb la ciutat mirant d'aixecar el cap després que la crisi passés per damunt de moltes llars com una piconadora i el país macerat des de fa mesos en el debat sobiranista, és possible que ningú tingui cap idea millor?

Peret l'encertava quan deia que Barcelona és poderosa, però s'equivocava del tot quan hi afegia que Barcelona té poder. I, potser, aquesta és l'arrel del problema. Com un peix que es mossega la cua...