L'últim dinar

Fa uns dies va tancar un restaurant tradicional, a Girona, i sembla que, en el lloc que ocupava, a la riba del riu Onyar, s'hi instal·larà un negoci de menjar ràpid. Costa no fer una elegia ni queixar-se d'aquesta tendència, sembla que majoritària, de tancament d'establiments de tota la vida, bé pel cansament o per l'edat dels propietaris, bé per la pressió de la llei d'arrendaments, bé per la incontenible apropiació dels espais emblemàtics per part de cadenes sense ànima. Això passa i és tristíssim, entestats com estem a construir un país que conserva les pedres i algun paisatge i que perd la manera de fer de la seva gent.

I com que costa no parlar dels que ja no hi són, els explicaré quatre coses de Can Lloret, que és el restaurant que, després de més de cinquanta anys, ha deixat un buit (explícit i notable, just aquests dies de tanta efervescència floral) a la plaça de Sant Agustí. Hi vaig anar a dinar, amb el meu germà i uns amics, l'últim dia que servien el menú de sempre, un menú a base d'entremès o amanida, arròs a la cassola o canelons, i lluç o pollastre rostit. I una crema catalana o un flam de postres, o bé un gelat de corte, amb dues galetes a banda i banda, un gelat de tres gustos, com els d'abans. A Can Lloret, tot plegat tenia un aire d'abans, antic (les tovalles, el vi de la casa, les taules i les cadires) que seria barroer qualificar de vintage perquè, tot i la pervivència constant i diària del passat, aquest passat no era percebut com un actiu comercial sinó simplement com l'evidència de la normalitat. En el dia a dia de Can Lloret, fidels a la tradició de la fonda, s'hi ajuntaven els passavolants, els mercaders, els habituals, els solitaris, els grups d'amics, els que hi anaven a celebrar alguna cosa i els que es refugiaven en la misantropia d'un dilluns a la nit. Pilar Vila i Joan Lloret, amatents, incansables, han deixat de córrer. Va ser com The last picture show, En lloc d'un film, un àpat.