Campanyes i pals de cec
Hi ha molt de poder en joc i la incertesa amarga el camí cap a l'èxit dels diferents actors polítics. No sols són les municipals les eleccions que fan tan imprevisibles els resultats locals i els balanços parcials o globals en cada partit, coalició o candidatura. Les enquestes tampoc ajuden a desxifrar quina serà la voluntat popular en cada delegació de poders que practica la democràcia representativa. Els equips directors de campanya afronten greus dilemes a l'hora de decidir l'orientació estratègica de propostes, eslògans, consignes, aparicions. Saben que cada pas fallit pot tenir una cadena de costos irreparable en les successives confrontacions.
La incertesa dels pronòstics estimula la proliferació de tertúlies, declaracions, comentaris, entrevistes a polítics i una saturació d'informació política. Però ni la profusió, més o menys interessada, de sondejos d'opinió a cada àmbit electoral esvaeix els dubtes sobre el recompte final. Fracassos sonats de les enquestes preelectorals, com s'acaba de veure al Regne Unit o es comprovà a les catalanes del 25-N de 2012, aconsellen cautela i escepticisme.
I és que la gent, molta gent, està confusa i perplexa. A qui votar? La descomposició del sistema de partits de la Transició (bipartidisme a Madrid i a Espanya; centralitat compartida CiU/PSC a Catalunya) obliga a repensar el vot. D'altra banda, la profunda desafecció per la política a causa de l'impacte combinat de la crisi, de l'atur i de la corrupció, porta a l'electorat a desinteressar-se perillosament per la cosa pública. El CEO de març detectava a Catalunya un 56'8 % que declaraven tenir poc o gens interès per la política. A Barcelona ciutat, els indecisos al començ de la campanya del 24-M sumaven un 47 % segons el CIS.
En aquest cicle de campanyes, hi ha almenys tres factors que compliquen les previsions. Primer, la superposició de cites electorals – municipals, autonòmiques, catalanes, generals– de forma que una campanya ve a ser per als partits la precampanya de la següent (encara que sigui a diferent escala). En segon lloc, la volatilitat extrema del vot a conseqüència de la desconfiança en les sigles conegudes i l'emergència de nous competidors. I en tercer lloc, la proliferació d'interlocutors polítics no institucionals a través d'Internet i les xarxes socials, mobilitzats en una mena de campanya permanent però sense hegemonies clares.
En aquest camp de batalla inèdit, partits i moviments han situat en el primer front d'atac les eines de Facebook i de Twitter com a armes de combat. Els equips de campanya han cuidat especialment els “comandos” d'intervenció ràpida a les xarxes (a CiU en diuen l'”Equip A”; a ERC, el “batalló dels 300”). Les piulades polítiques ja formen part del discurs i de l'agenda del dia a dia. Però ni uns ni altres deixen d'alçar la mirada cap a la vella gran dama que encara posa ordre en el caos preelectoral, la televisió. Fins i tot una part considerable dels joves diuen obtenir la informació política de la blasmada tele. Que no han estat les privades les plataformes principals de projecció de personatges com Iglesias, Rivera o Colau? Que no obliguen a les públiques a informar per quotes de partit?
En suma, molts combats i molta fatiga. La campanya deixarà greus interrogants sobre la capacitat de partits, xarxes, mitjans i enquestes, de dotar a la ciutadania de suficients elements de deliberació i discriminació per poder exercir responsablement el dret a decidir.
