Criaturades

La veterania no és garantia de solvència i la joventut no ho és d'innovació. Amb el que hem vist de campanya electoral, aquesta és una de les conclusions que es poden treure. Convertir l'edat dels aspirants a representar el poble en objecte de polèmica és una manera de mostrar més aviat poca maduresa i imaginació davant l'electorat però, tot i això, aquest sembla que sigui l'esport preferit de la cursa electorat pel 24-M. Començant per la secretària general del Partit Popular, María Dolores de Cospedal, que va dir allò tan desafortunat de “quan els déus volen castigar els pobles els envien reis joves” i acabant amb el president de Ciutadans, Albert Rivera, que ha assegurat que “només poden liderar el canvi polític els que hagin nascut després del 1978”. La primera afirmació és una bestiesa. La segona, un disbarat. Perquè, posats a buscar tres peus al gat, podríem dir que en realitat el problema és que tenim una democràcia massa jove i massa farcida de polítics, no pas vells, sinó antics, que no és precisament una qüestió d'edat. Feia temps que no es vivia una campanya electoral tan agra com aquesta, probablement d'ençà que el gens enyorat Alfonso Guerra va deixar de festejar els descamisats i de fuetejar els tafurs del Mississipí. Un campanya amb insults explícits i també amb una altra mena d'insults, com aquests d'intentar desprestigiar l'oponent amb l'argument que el seu programa electoral porta bolquers o que la seva ideologia pateix de la pròstata. No cal que ens hi posem pedres al fetge, a aquestes altures tots sabem que un polític en campanya és el més allunyat de l'elegància dialèctica i del respecte a la veritat. Però seria d'agrair que els senyors candidats i les senyores candidates recordessin que, per llei, els votants tenim majoria d'edat i que, per tant, no ens mereixem segons quines criaturades.