80 anys de Jordi Mir
En Jordi Mir i Parache (cavaller de la Conca de Tremp, missioner de la catalanitat) ha arribat aquests primers dies de maig als 80 anys, un rodó aniversari que haurà motivat, segur, la felicitació dels seu amics. Del seu Tremp natal, va arribar a Barcelona el 1950, només amb quinze anys (“paraules d'amor, senzilles i tendres”), a l'època que recomençava la desfilada d'exili interior, de la muntanya al pla, a la inversa de la del febrer del 1939. Només sis anys després, el 1956, va començar a relacionar-se amb nois de la seva edat, o un pèl més grans, tals com Albert Manent i Albert Jané, amb els quals, amb Joan Triadú, engegaran les primeres classes de català de la postguerra.
En escaure's la mort de Carles Riba, el juliol de 1959, Jordi Mir –amb Joaquim Molas, el poeta de Tàrrega, Anton Sala-Cornadó, i Triadú, entre d'altres– porta el taüt, camí del cementiri de Sant Gervasi, amb les despulles del mestre, de qui Joan Oliver diria: “Si tu no hi ets, qui ens jutjarà?” Era el testimoni de continuïtat de diverses generacions. Així des d'aleshores, amb una mateixa continuïtat sense solució separativa. Fent un apressat recompte de les seves moltes accions, activitats i actituds en favor de la llengua, la cultura (geografia, història, excursionisme i mitjans d'informació) i la nació catalanes, em trobo que Jordi Mir haurà participat directament (sense ombra de protagonisme, com va destacar-se el juny de 2010 en la sessió d'homenatge que va dedicar-li l'Institut d'Estudis Catalans) en un futral de campanyes, aplecs i conglomerats catalanistes, entre la clandestinitat més conspirativa i l'obertura a la llum més descarada, que el converteixen en un dels catalans de més empenta contemporània. Si Pla va dir que Manent era el català que, durant la dictadura, més escales va pujar i baixar, jo podria dir que Mir és el qui més quilòmetres deu haver fet a peu, caminant el país.
El 1960, seguint el camí que s'havia marcat, ja el trobem al Palau de la Música, on fou detingut per cantar El cant de la senyera, amb la colla dels Pujol, Espar i companyia. El 1963, en el cinquantenari de les Normes ortogràfiques (1913), de Pompeu Fabra – de qui Mir és un seguidor confés, fins al punt, en els últims deu anys, amb Joan Solà, d'editar en nou volums l'Obra completa del gran filòleg i de llegar tot el seu Arxiu Fabra a l'IEC–, va ser el mateix Mir qui proposà, segons ha contat Albert Jané, commemorar aquell aniversari amb una trobada acadèmica i popular a Perpinyà i a Prada de Conflent, on des de 1948 jeu per sempre Mestre Fabra, una tomba que Mir ha fet visitar a centenars de catalans. El 1968, justament en el centenari de la naixença de Fabra, amb Òmnium Cultural, Mir és un propagandista de la seva figura, recordada a partir de l'any següent amb la iniciativa de la Flama de la llengua catalana, encesa davant la tomba de Prada i portada a peu per excursionistes fins a Montserrat, on el febrer de cada any es renova en tribut permanent. Encara recordo, el febrer de 1975, el geògraf Josep Iglésies portant aquesta flama a l'entrada del monestir, amb Jordi Mir com a mestre de cerimònies. I així podríem anar desgranant altres llocs on la seva presència era notòria: el 1969, en el primer any de la Universitat Catalana d'Estiu, també a Prada, on Mir, que ja havia connectat amb els catalanistes del Rosselló, feia classes de català i portava alumnes a viatjar per la geografia de la Catalunya del Nord; l'abril de 1970 encara em sembla veure'l a l'aeroport del Prat, entre pancartes de benvinguda, rebent Josep Carner, enyorat com un pardal, i el 1976, col·labora en els 100 anys de la fundació del Centre Excursionista de Catalunya i en la sortida del diari Avui, on de seguida van fer-se populars els seus Indrets de Catalunya, reunits en dos volums, els anys 1978 i 1979, a la col·lecció Llibre de Motxilla, de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
I és que Mir –amb aquesta corpenta d'home emmuntanyat– ha caminat per tots els racons de Catalunya, unint excursionisme i llengua, com feia Fabra i els seus altres admirats Pau Vila, Casacuberta i Coromines, al costat dels quals caminà. També és destacable la seva activitat en el camp de l'assessorament cultural i lingüístic a TV3 i Catalunya Ràdio, en coneguts programes de Joaquim M. Puyal, Antoni Bassas i Mònica Terribas. En format de llibre, ens ha deixat Els noms de lloc del terme de Tremp (1983), Apunts d'un ciutadà (Proa, 1998) i Diccionari d'esports de muntanya, amb Carles Albesa (Edicions 62, 1998). Aquests noms i muntanyes que, amb la seva dona, Neus Bòria, ha transitat amb passió.
