El votant frontissa

Així és com em va definir un bon amic d'ERC quan li vaig deixar anar, tot esperant que no es molestés, que un servidor votava ERC o CiU, indistintament, segons les meves conveniències, afinitats amb els caps de les llistes o si m'havia agradat o no l'actuació que tant alcaldes, regidors o diputats havien fet en la legislatura que deixàvem enrere. No em plauen les CUP, tot i les afinitats independentistes, perquè no me'n refio. Sóc, de mena, esquerp i recelós. I els catalans votants de partits que practiquen l'odi envers tot allò que és català em fan llàstima.

Tornant a l'etiqueta que em van engiponar, les paraules exactes de l'amic
republicà van ser “ah, tu ets el típic votant frontissa!”, com volent dir que no era pas el primer cas que coneixia, a més de traspuar un subtil desdeny (cosa que no reconeixerà mai i que tampoc no li retrauré) en què semblava titllar-me de penell o, en el millor dels casos, d'infeliç contradictori.

Desconec si hi ha més persones que, després d'un temps de fidelitat a un partit, han exercit el seu dret de canviar de parer, dins d'uns límits acceptables per al decòrum polític. És a dir, no ésser un candidat que es canvia de camisa per poder continuar aferrat a la poltrona, ni tampoc un boig esverat que per castigar els governants que han fet una atzagaiada van d'una punta a l'altra de l'espectre polític en un cas clar i definit de bipolaritat pública.

Tenim el dret i, si cal, l'obligació, de canviar el nostre vot si així ho creiem convenient. Encara que ho fem amb reticències. Encara que continuem fidels a un partit polític i en mantinguem la militància. Per exemple: no seria normal que un català militant del PP, després dels exabruptes i actuacions lamentables del ministre Fernández Díaz i del ministre Wert, decidís canviar el seu vot d'aquí a vuit dies i al proper setembre? Fóra el més lògic. Qualsevol persona amb dos dits de seny, tot i no voler la independència de Catalunya, ha de veure que atorgar el vot a uns éssers humans que militen constantment en la maldat, la discòrdia i l'odi, només ens pot dur al desastre col·lectiu.

És per això que cal ser flexibles a les urnes. El nostre pensament pot ser més o menys invariable, però els que l'haurien de defensar sovint ja no recorden la idea que els va dur al càrrec. Davant la gran confusió general, humilment proposo l'exercici de la tradició catalana de la contradicció: ser cridaner o sorrut quan ens vingui bé; impulsiu o analista depenent de l'hora; somniador o realista segons la temàtica. En dues paraules, tinguem seny i rauxa a parts iguals i deixem anar ambdós tarannàs fins i tot a l'hora de votar.

Això té un avantatge que no agrada mai als polítics o als candidats a contracor de les llistes: el secret del vot fa que els qui som “frontissa” puguem arribar a ser un maldecap per a tots ells, sobretot ara a les municipals. Al meu poble, on tinc amics i coneguts en diverses llistes, com poden arribar a saber a qui voto en realitat? He confessat que no tinc cap mania a votar ERC o CiU i que el canvi de vot l'he exercit en més d'una ocasió. I qui sap si al final em decanto pels socialistes que ara es presenten en una llista amb sigles misterioses, els quals, per sort, no tenen res a veure amb els que remenen les cireres a Barcelona. Això pot fer posar molt nerviós tothom i d'aquesta manera ja cal que s'espavilin per aconseguir la confiança dels votants, si és que volen realment ser els nostres representants.

Sóc conscient que aquestes idees no triomfaran. Els uns votaran el que han votat sempre. Els altres, enfadats amb el món, votaran el primer xitxarel·lo naïf que passa, i al final haurem de donar la raó una vegada més a Sèneca quan deia “ab homine homini cotidianum periculum”, és a dir, l'home és per a l'home un perill quotidià. El resultat de les eleccions ens ho reafirmarà.