Tres sís contra un sol no

La majoria social d'aquest país ha accelerat espectacularment la política, fins al punt de plantejar al món un objectiu tan ambiciós com és la creació d'un nou estat a l'Europa Occidental. Però aquest moviment, fins ara, havia deixat al marge les grans bosses de vot metropolità, que han continuat comportant-se com una simple reserva electoral del PSC, imprescindible per atorgar possibilitats d'alternança periòdica a l'esquerra espanyola. Moviment ràpid contra passivitat conservadora, per tant.

Però aquest equilibri tectònic comença a donar indicis de fatiga. Tot indica que l'opció independentista s'ha fet creïble també dins d'amplis segments de la majoria castellanoparlant del cinturó de Barcelona, una part de la qual es considera identitàriament amenaçada. I és aquesta consciència de minoria política –juntament amb una certa desconfiança respecte a l'estratègia d'estat– la que impulsa un moviment de concentració de vot a l'entorn de la força política amb més capacitat de creixement: Ciutadans. A més, el partit d'Albert Rivera ofereix –ben maquillat des dels platós de Madrid– una solució aparent contra la decrepitud de les estructures institucionals madrilenyes. Per contra, a l'altra banda la consciència de majoria tendeix a dividir el vot en funció de l'opció ideològica. Ningú no demanava a cadascun dels manifestants de la Via Catalana o de la V si es consideraven de centredreta, centreesquerra o esquerra antisistema. La paradoxa, per tant, és que l'hegemonia al carrer i al Parlament pot tenir dificultats per materialitzar-se, especialment si a l'altra banda es constitueix una minoria de bloqueig ben articulada i amb una forta influència a Madrid.