Dicotomia i coincidència
Escriu el Sr. López Burniol: “Cal preguntar-se si és estrany que s'hagi format un moviment social nodrit per gent que, indignada per la situació descrita (disminució de les prestacions socials, desigualtat en la càrrega de la crisi, etc.), i conscient de la seva desigualtat respecte dels instal·lats, pretengui expressar de manera clara i rotunda la seva protesta respecte d'una situació que jutja intolerable.” La indignació està justificada però des de la indignació és difícil prendre decisions que canviïn la situació perquè d'això, i no d'altra cosa, es tracta. El més probable és que els partits tradicionals, el PP i el PSOE, siguin malgrat tot els més votats globalment tant el 24-M com en les eleccions generals. I ho és també que els nous partits, C's i Podem, donin suport el primer majoritàriament al PP i el segon al PSOE, si bé l'ànima “radical” de C's el portarà a donar també suport al PSOE per diluir la idea que no és més que una nova dreta més “moderna” i sense el llast de la corrupció.
Hi ha a Catalunya en les eleccions del 24-M i del 27-S la variable del sobiranisme, que no existeix a la resta d'Espanya. Catalunya té un dèficit fiscal estable en els darrers vint anys de 15.000 milions d'euros anuals si no es tenen en compte els serveis rebuts pels catalans fora de Catalunya (defensa, diplomàcia, institucions culturals d'àmbit nacional, etc.) i de 10.000 milions d'euros si es tenen en compte. 10.000 milions d'euros és el 7% del PIB català i el 30% del pressupost de la Generalitat. És això darrer el que és rellevant, perquè el dèficit de 10.000 milions d'euros és fiscal i no es pot comparar la quota fiscal amb la base imposable. És a dir, el que es paga d'impost amb la quantitat sobre la qual aquest es genera segons el percentatge de cota impositiva. Dit amb paraules planeres, no es pot comparar l'impost amb l'activitat econòmica que el genera.
Hi ha economistes que reclamen que aquests percentatges són menors quan l'Estat, com ha passat en els darrers anys, té dèficit, és a dir, gasta més del que ingressa i per tant deixa a deure part del que gasta. És per això que, encara que teòricament el dèficit podria ser calculat com a menor, no ho és perquè Catalunya participa del deute de l'Estat i, si aquest deixa a deure part del que gasta, i per tant el deute espanyol augmenta –ha passat del 60% del PIB al 100% en sis anys–, el català també, perquè és part inseparable d'aquell. Les despeses públiques més importants (ensenyament, salut, serveis socials, seguretat etc.) són a càrrec de la Generalitat, el seu dèficit fiscal esdevé ingestionable... Catalunya és l'única comunitat autònoma on els funcionaris han vist retallats els seus sous...
Als partits que reclamen que la Generalitat gestioni millor el pressupost caldria preguntar-los com es pot fer de manera significativament diferent si el pressupost de la Generalitat té un dèficit estable de 10.000 milions d'euros, quatre vegades les “retallades” fetes en els darrers anys. La conseqüència és evident, cal negociar amb el govern estatal un canvi radical del finançament actual per millorar el nivell de vida dels catalans. Això requereix que la majoria sobiranista tingui força, majoria, perquè el govern estatal només negociarà si veu que l'alternativa de no fer-ho és que s'estableixi una majoria a favor de la independència. Els que volen sincerament un nou encaix de Catalunya i Espanya més que la independència han de reforçar el sobiranisme, si volen que això passi. L'exemple d'Escòcia és palmari. El SNP va perdre el referèndum i ha guanyat les eleccions generals. El govern britànic sap que ha de negociar i cedir competències a Escòcia perquè el perill de secessió és real. A Catalunya, si en les eleccions municipals del 24-M i les autonòmiques del 27-S hi ha majoria sobiranista, més enllà de la possibilitat real de la independència, es donaran les condicions perquè l'Estat cedeixi competències econòmiques i polítiques a Catalunya.
El més important de les eleccions municipals més enllà d'elegir alcaldes, que no és poc, és demostrar la força dels que volen un canvi profund en la relació de Catalunya i Espanya, de la independència a un nou finançament, i això ve representat pels partits sobiranistes. Els que diuen que el més important és la política social i no el sobiranisme haurien d'explicar com es fa possible això primer sense intervenir en això segon. No és una dicotomia, hi ha dues realitats, és una coincidència, només n'hi ha una... i per tant també només hi ha una solució. És difícil, quasi impossible, escriure un article amb més llocs comuns i obvietats que aquest però les obvietats no conegudes no són tals...
