La vella política

Una de les principals hipoteques amb les quals ha de carregar el procés consisteix a confiar el canvi de règim a la classe política que ocupa el sistema institucional de l'autonomisme. La paradoxa l'estem constatant amb un cert estupor aquests dies de campanya electoral per escollir els regidors dels nostres municipis. Per bé que suposadament ens trobem a punt de consumar els passos definitius cap a la independència nacional, les properes eleccions del 24 de maig no s'han plantejat en cap moment com un aval democràtic cap al nou marc polític. El context és molt diferent, per exemple, de les eleccions municipals d'abril de 1931 que van posar fi al règim de la restauració borbònica, van propiciar la II República espanyola amb previ gest de ruptura del president Macià tot proclamant la República catalana en un acte d'audàcia del qual ha viscut l'autogovern català fins l'actualitat. Les municipals del proper diumenge podrien haver adquirit un caràcter similar, un caràcter “plebiscitari” per dir-ho en la terminologia de moda en el catalanisme, però no ha estat així, i no ho ha estat deliberadament per la voluntat dels partits sobiranistes que han protagonitzat el període autonòmic els quals continuen fent com sempre: demanar el vot per a ells per col·locar el màxim de personal polític en les institucions locals articulades sota el sistema constitucional espanyol de 1978 (municipis, consells comarcals i, no ho oblidem, diputacions provincials). Ítaca està molt bé però com més es pugui gaudir de la quota de poder del règim vigent, millor. Aquells que reclamaven tant “la llista de país” a la tardor de l'any passat han fet alguna mena d'esforç per forjar “llistes de país” municipals que permetessin calibrar el suport electoral al procés? L'esquerra independentista ha treballat per centrar el debat electoral en l'eix nacional o s'ha lliurat a atiar l'eix social amb connivència amb l'esquerra unionista?

El cas més feridor per la seva rellevància és sens dubte el de Barcelona. En la campanya de Trias, al meu parer, s'ha pogut observar una bona dosi d'aquesta actitud gairebé esquizofrènica: d'una banda esmorteir el debat sobre la independència per tal d'atraure vots de barcelonins unionistes i de l'altra coaccionar l'independentisme amb l'argument que si Trias no conserva l'alcaldia de la capital el procés patirà un daltabaix. Em sembla que no es pot acusar Colau de representar una càrrega en profunditat contra la independència per part d'un senyor, Trias, que no va aconseguir que Barcelona s'integrés a l'AMI, que s'ha declarat no independentista (encara que assegura que sí que votaria per la llibertat de Catalunya) i que, ja en campanya, va afirmar que creia “infantil” signar el manifest de l'ANC d'“Ajuntaments per la independència” tot i que finalment va donar suport a un document descafeïnat. Aquells que tal vegada podrien tenir més legitimitat per qüestionar el sobiranisme de Colau, com Alfred Bosch (ERC) o María José Lecha (CUP) no sols, com diem, s'han sumat al relat de la polarització social que Barcelona en Comú ha sabut protagonitzar i que té totes les possibilitats de minoritzar tant ERC com la CUP, sinó que estan perfectament disposats a permetre que Colau governi amb els vots dels seus regidors. Retornar al discurs del “govern d'esquerres” sota el règim autonòmic espanyol com s'esdevingué durant el tripartit no està tan lluny del present univers de possibilitats.

Malauradament la dinàmica de Barcelona és molt estesa per bona part del territori, sobretot a les grans ciutats. L'aigualiment del repte nacional a quatre mesos d'unes eleccions al Parlament suposadament decisives per propiciar la ruptura del sistema constitucional espanyol fan témer massa hipòtesis pessimistes. Si no hi ha hagut un missatge clar el 24-M, n'hi haurà el 27-S? O quan haguem de discutir sobre la independència acabarem també prioritzant el debat sobre els desnonaments, sobre les retallades a la sanitat o, en definitiva, sobre què es fa o què s'ha deixat de fer en una autonomia de règim comú?