Opinió

Al votant d'Ada Colau

Jo també sóc carrer. També sé criticar i queixar-me, i a més
tinc raó en moltes coses, també en coses
que penso de tu

Volia escriure't amb serenitat, i no des del soroll de la campanya. Per cert, a l'hora d'escriure aquest article no sé qui ha guanyat, i només sé que la cosa va frec a frec. Per tant, m'estic situant per sobre de la dialèctica electoral i intento reflexionar sobre el que ens ha succeït. Sobre el que succeeix. I, molt concretament, sobre tu.

Sé que tu no em respectes a mi. En primer lloc perquè segur que deus pensar que sóc el nebot del meu oncle, però deixa'm començar dient que a mi mai no se m'acudiria jutjar cap idea, cap candidat, cap polític ni cap opinador pels seus oncles o nebots. Estic acostumat que hi hagi un tipus de gent que ho faci, i ja fa temps que no m'afecta. Noblesa obliga. En segon lloc, també sé que no em respectes perquè has dut el debat a la “màfia” i la “gentussa”, que són termes que ultrapassen de llarg el que podríem anomenar la convenció de Ginebra de la guerra electoral. Sobretot si es pronuncien referint-se a un alcalde que, precisament, va haver d'acreditar la seva innocència arran de l'acusació falsa d'un diari. Per tant deixa'm dir-te que ho sé, sé que no em respectes. Probablement, fins i tot m'odies. Volia començar comunicant-te que jo et respecto a tu, tant si has guanyat com si no. I que he provat d'entendre't.

He entès moltes coses sobre els errors propis, sobre els mals comportaments en política, i com això contamina la imatge d'una marca. Per molt que un partit es trobi en plena refundació i purga interna, és cert que hi ha comportaments del passat que embruten el present. Cert. També he entès l'atmosfera actual, la crisi econòmica, la indignació. Ho he entès perquè també m'ha afectat a mi, a la gent que tinc a prop, a treballadors i empresaris i botiguers i membres d'entitats. La crisi l'hem patida tots, en tots els barris. I tots els barris tenen un bar, saps?, un bar on la gent es posa a parlar de política i a desfogar-se, a dir que aquell és un lladre i aquest és un xoriço, a lamentar-se que tot va molt malament, a carregar-se tot el sistema i a dir-la més grossa. Tots els barris el tenen, també l'Eixample, també Sarrià. No em preocupa això, jo també ho he fet, i he proclamat revolucions i independències molt ben raonades i amb la ment dalt d'una tarima. Però el cas és que he preferit fixar-me en què fem després. Com ens comportem després, al carrer, amb la família, amb la parella, amb l'exparella, amb els veïns, a la feina, els dilluns, dimarts, dimecres i etcètera. I saps? He observat una cosa: hi ha gent que en aquests contextos encara continua al bar. Encara insulta i proclama, encara està en guerra. Té clavat l'odi i l'amargor a les pupil·les. No els jutjo, els puc arribar a entendre; potser realment estan al límit de les seves possibilitats. A la vida tots ens podem trobar en situacions així, i hem d'ajudar aquell que s'hi troba. El que segur que no faré és creure'm que ells són “el carrer”. Ni de bon tros. Ni tampoc hi confiaré perquè liderin la meva escala de veïns, o governin la meva ciutat. Amb tot el respecte.

Volia dir-te que t'entenc i que et respecto. Que de vegades també comparteixo la ràbia i la impotència, perquè hi ha moltes coses a millorar. Que jo també sóc carrer, tingues-ho en compte. Que també sé criticar i queixar-me. En sé molt, i a més tinc raó en moltes coses, també en coses que penso de tu. Però podem posar-nos a construir o posar-nos a odiar, saps? I això no sé si ve a la sang familiar... però sí que sé que marca la diferència. Hagis guanyat o hagis perdut.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.