Bin Laden

Ahir vaig veure a Twitter un periodista que es lamentava, tot dolgut, que un col·lega seu hagués comparat l'Ada Colau amb Bin Laden. La comparació em va fer gràcia perquè, portada al pla satíric, no la vaig trobar tan desencaminada. D'una banda, l'aparició de la Colau ha estroncat de manera prou traumàtica el cofoisme del país i amenaça de segar les seves fites més vistoses per la base. De l'altre, el fet que Xavier Trias hagi hagut d'anar a buscar la monja Caram per defensar-se'n dóna idea de la gran capacitat de destrucció que té la candidata. Les monges i els capellans, a Catalunya, agafen protagonisme cada vegada que el conflicte amb Espanya s'aguditza. En van tenir el 1714, en van tenir el 1936 i en van tenir els últims anys de la dictadura. Com totes les coses que fan por, la Colau ha inspirat moltes metàfores. Per mi la Colau és a Catalunya el que la grip i el whisky dels colons van ser als indis d'Amèrica. Com que l'Estat no ens pot enviar els tancs, ha d'explotar formes més subtils de desgastar-nos. Si Ciutadans ha agafat la majoria de defectes que fins ara s'havien repartit entre el PSOE i el PP, la Colau és el museu de totes les tares catalanes, el resum dels cinc-cents anys de fer l'imbècil que deia Joan Sales. El que fa més por de la Colau no és el programa polític i el mal que pot fer a Barcelona en un moment en el qual les grans ciutats d'Europa tornen a revifar-se –la ciutat tampoc s'enfonsarà si fins ara ha resistit a pesar de les muralles, la Ciutadella i ara els trens de rodalies. El que fa més por és que ens podria condemnar a haver d'explicar un altre cop des de l'inici totes aquelles confusions que semblaven superades. La Colau és l'instrument del Borbó que va dir “que se note el efecto sin que se note el cuidado”. Cada cop que parla contra CiU primer em fa pensar en els vaticinis de l'Aznar i després em recorda aquella gran fanfarronada de Durruti: “No tememos a las ruinas porque llevamos un Mundo nuevo en los corazones.” Puix són espanyols recordeu que pagarem nosaltres.