Opinió

Exporta massa, Europa?

Si l'augment de les exportacions és en bona part degut a l'augment de l'estalvi, es podria utilitzar aquest estalvi per fer inversions

Afir­mar que un país exporta massa sem­bla un con­tra­sen­tit, però el pas­sat recent mos­tra que l'eco­no­mia glo­bal pot patir si algun país gran exporta molt més del que importa. Perquè això vol dir que d'altres països els com­pren molts pro­duc­tes i, per tant, el pri­mer es queda amb una part de la demanda dels països impor­ta­dors. Això dis­mi­nu­eix l'acti­vi­tat al país impor­ta­dor i pot cau­sar aug­ments de l'atur i recessió. En la pri­mera dècada d'aquest segle, la capa­ci­tat expor­ta­dora xinesa va gene­rar ten­si­ons, que en part aju­den a expli­car la crisi glo­bal ini­ci­ada el 2008. Ara hi ha algu­nes veus que asse­nya­len Ale­ma­nya, i per extensió tota la zona euro, com una font de dese­qui­li­bris. El Depar­ta­ment del Tre­sor nord-ame­ricà asse­nyala aquest pro­blema en el seu dar­rer informe semes­tral al Congrés sobre l'eco­no­mia inter­na­ci­o­nal.

La potència expor­ta­dora ale­ma­nya va en aug­ment. El superàvit de la balança per compte cor­rent és equi­va­lent al 7,5% del PIB. És a dir, la diferència entre els béns i ser­veis que exporta Ale­ma­nya i els que importa és equi­va­lent al 7,5% del de tot el que pro­du­eix l'eco­no­mia.

A la Xina aquest superàvit va arri­bar a ser del 10% del PIB el 2007. La for­ta­lesa expor­ta­dora de la Xina es basava en uns cos­tos labo­rals bai­xos i en una menor pressió fis­cal que per­me­tia a les empre­ses xine­ses pro­duir a uns cos­tos molt bai­xos. També hi aju­dava molt una moneda arti­fi­ci­al­ment infra­va­lo­rada en els mer­cats. Ara, les expor­ta­ci­ons ale­ma­nyes i d'altres països del nucli de la zona euro aug­men­ten sobre­tot per la depre­ci­ació de l'euro a causa del canvi d'estratègia del BCE, amb l'inici de les injec­ci­ons de liqui­di­tat a gran escala. En els dar­rers sis mesos, l'euro s'ha depre­ciat un 15% res­pecte del dòlar, i per tant els pro­duc­tes euro­peus arri­ben als mer­cats inter­na­ci­o­nals un 15% més barats. Però aquest impuls expor­ta­dor, ini­ciat ja fa més de deu anys, té altres expli­ca­ci­ons de fons. En con­cret, ja des de prin­ci­pis de segle els ale­manys van deci­dir aug­men­tar la seva taxa d'estalvi. Si un país pro­du­eix, i gua­nya ren­des, per valor de 100, però sols con­su­meix per valor de 90, els 10 res­tants els pot ven­dre a la resta del món.

De fet, ara és tota la zona euro la que està gene­rant un superàvit per compte cor­rent, ja que als països del nucli tra­di­ci­o­nal­ment expor­ta­dors, com ara Ale­ma­nya, Holanda, Finlàndia i Àustria, se'ls han afe­git eco­no­mies de la perifèria com ara Itàlia o Espa­nya (en rea­li­tat, algu­nes regi­ons d'Espa­nya i d'Itàlia), que han fet un esforç de con­tenció sala­rial i les empre­ses dels quals s'han espa­vi­lat per obrir-se pas als mer­cats inter­na­ci­o­nals.

Però aquesta estratègia no és sos­te­ni­ble a mitjà ter­mini. Altres grans eco­no­mies, veient com la zona euro es queda una part crei­xent de la seva demanda i els difi­culta el crei­xe­ment, podrien res­pon­dre depre­ci­ant també les seves mone­des. I una guerra de depre­ci­a­ci­ons entre països no és un esce­nari desit­ja­ble. A més, inclús als països de la zona euro els podria interes­sar un canvi, ja que de moment el crei­xe­ment no sem­bla con­so­li­dar-se, i tota la zona és al caire de la deflació.

Una manera de rever­tir aquest superàvit per compte cor­rent seria aug­men­tar el con­sum. Ho podria fer el sec­tor pri­vat, per exem­ple si hi hagués una reta­llada dels impos­tos o aug­men­tes­sin els sala­ris. O el sec­tor públic, aug­men­tant la des­pesa pública en la pro­visió de ser­veis. Aquesta estratègia seria més ade­quada per als països de la perifèria, on tant el con­sum pri­vat com el públic han fre­nat molt la seva evo­lució des de l'inici de la crisi. Però l'estratègia òptima hau­ria de com­ple­men­tar aquests aug­ments del con­sum amb una altra peça clau. Si l'aug­ment de les expor­ta­ci­ons és en bona part degut a l'aug­ment de l'estalvi, es podria uti­lit­zar aquest estalvi per fer inver­si­ons. És a dir, per fer des­pe­ses que millo­rin la capa­ci­tat pro­duc­tiva de l'eco­no­mia allà on encara és baixa, com a la perifèria. Per millo­rar infra­es­truc­tu­res en els països del nucli on algu­nes de les exis­tents estan enve­lli­des. I en gene­ral, per millo­rar la capa­ci­tat d'inno­vació de l'eco­no­mia euro­pea, un aspecte en el qual va bas­tant enrere res­pecte de la dels Estats Units, i que serà clau en la futura eco­no­mia glo­bal.

I aquí pot entrar en joc el Pla Euro­peu d'Inver­si­ons. De moment està dis­se­nyat de forma poc pre­cisa, però hau­ria de per­me­tre la mobi­lit­zació de recur­sos públics, i sobre­tot pri­vats, cap a la inversió en sec­tors estratègics per a l'eco­no­mia euro­pea: les infra­es­truc­tu­res, l'edu­cació, la recerca i la inno­vació. Són tots àmbits estratègics per millo­rar la capa­ci­tat euro­pea de pro­duir béns, la seva pro­duc­ti­vi­tat; però també per man­te­nir l'estat del benes­tar, que fins ara ha estat un dels trets defi­ni­to­ris de la iden­ti­tat euro­pea.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.