De Mas a Colau

una setmana després de la convulsió política del 25-M, un dels punts calents continua sent la controvèrsia a propòsit del capteniment de la probable nova alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, amb relació al procés català. Alguns sectors sobiranistes acusen obertament la líder de Barcelona en Comú de no mullar-se a favor de la independència i de supeditar la seva estratègia a les d'ICV i Podem.

Una cosa és certa: “la Colau”, la cap de la llista més votada als barris de Barcelona, no és independentista. Ho ha dit i no ho ha amagat. I no obstant això, no ha deixat de comprometre's públicament amb el procés català. La meva hipòtesi és que Ada Colau, a mesura que ha anat passant de l'activisme social a l'acció política, ha assumit també el repte de donar veu a la creixent demanda a Catalunya del dret a decidir.

En realitat, el recorregut ideològic de Colau en aquest punt té molt en comú amb el trajecte polític recorregut per Artur Mas. Ni Mas ni Colau tenien “en origen” orientacions sobiranistes. Mas va abraçar la fe després de molts anys d'opcions clarament autonomistes i un cop vistos el fracàs de l'Estatut del 2006, el tancament en banda del govern de Rajoy i el perjudici dels pactes amb el PPC en la legislatura de 2010.

Colau, amb menys recorregut polític però més atenta als moviments de base, ja ha deixat dites coses dignes de recordar. Primera, tot i no ser independentista (de fet, com tots els alcaldes fins a Trias o com tots els presidents de la Generalitat fins al segon Mas), ella va votar sí i sí el 9-N. Segona, tot i ser de llengua materna espanyola, diu que parla en català a casa i de fet l'usa habitualment en els actes públics. I tercera, ha declarat reiteradament que Catalunya és una nació i que com a tal té el dret a decidir sobre el seu futur.

La força de la seva coalició ve de l'agregació de voluntats i sensibilitats de part de l'esquerra alternativa i de l'esquerra clàssica. Cal esperar també una actitud crítica respecte de com els poders de l'Estat espanyol han menyspreat les vindicacions catalanes. És clar que hi ha opcions distintes en la coalició respecte del futur de les relacions entre Catalunya i Espanya, però crec que el lideratge d'Ada Colau pot contribuir, al costat de la pressió de les forces independentistes a l'Ajuntament (CiU, ERC i CUP, amb 18 regidors), a fer visible una Barcelona líder d'un país que aspira a exercir la sobirania.

L'endemà de la victòria,
Colau declarava davant la premsa: “Barcelona s'ha compromès amb el dret a decidir i Barcelona és, amb orgull, la capital de Catalunya i serà al costat de Catalunya perquè pugui exercir el dret a decidir.” El benefici de la seva victòria és la incorporació de barris i classes populars d'origen divers al projecte inclusiu del nou país.

Perquè és el projecte d'una Catalunya independent, però també més justa i més igualitària, la que pot estendre el seu radi d'acceptació i de complicitats a sectors i a grups socials marginats. Així com Mas amb la seva aposta pel dret a decidir ha induït la suma de molts sectors abans indecisos del centre i la dreta, el compromís dels nous líders de l'esquerra amb el dret a decidir de Catalunya pot afavorir un nou horitzó “a l'escocesa”: negociació d'un referèndum vinculant amb l'Estat espanyol i reconeixement internacional del dret d'autodeterminació dels catalans. El nou mapa dibuixat a Espanya el 24-M, amb la crisi del PP i del bipartidisme, fa més viable aquesta perspectiva.