Opinió

opinió

Muntanyé i home de bé

Era una persona excel·lent, amic dels seus amics, sempre a punt de fer favors

El coneixia, sabia qui era i què feia, però no hi havia tingut tractes per valorar-lo. La primera vegada que vaig mantenir un contacte llarg amb ell, va ser amb motiu del recital a Girona del cantant Raimon, el valencià que portava Catalunya a la sang. Disposant d'unes entrades el vaig convidar a ell i cinc o sis amics. Van seure de costat i vam parlar de Catalunya, de la dictadura franquista, de la llibertat d'expressió i d'aquestes coses que no en parles si l'interlocutor no et cau bé. Crec que aquell dia ens descobrirem com a persones Pere Franch i jo. Raimon va acabar el recital amb el “diguem no!”. Llamp del cel! Quina bogeria d'aplaudiments, visques i crits de “llibertat, estatut, independència”, i més marro. Jo, persona emotiva, en tocar Raimon la meva terra, vaig deixar anar unes llàgrimes. Ell, enlloc de mirar en Raimon em mirava a mi. Va restar impressionat, perquè des d'aquell dia, sempre que havem estat junts unes hores, m'ha dit amb veu baixa, i una certa admiració: “David: recordes aquell recital de Raimon? Et vares emocionar i et queien les llàgrimes!” Al principi pensava que era una conya fina. En absolut! Volia enaltir-me. Ho va explicar a cent llocs més en parlar de la nostra terra segrestada fa segles. Va convertir una cosa tan natural d'emocionar-se, en una proesa. Era una persona excel·lent, sensible, amic dels amics i sempre a punt de fer un favor. Al GEiEG i a Caixa de Girona va deixar una reguera d'amics i d'agraïments.

Muntanyenc de gran nivell, amb el grup del GEiEG, va coronar dels Alps 14 vegades pics de 4.000, i dels Pirineus -m'han assegurat que és cert!-, prop de 300 cops pics de més de 3.000. La guinda la posà a l'Àfrica fent el Kilimanjaro. Ja grans -massa grans- els caps de setmana sortien sis o set i feien travesses amb sortida i meta distints. S'havien de portar a lloc i recollir en un altre. Amb el Range Rover els portava amb en Pere de copilot. Com que els esforçats trepitjapics, iniciaven les travesses a les 5 o les 6 del matí i fins a les dues de la tarda, més o menys, no els recollíem, teníem de 8 a 10 hores per emplenar. Cercàvem un paratge tranquil, arbrat, ombrívol i amic d'una dormida que podia durar fins a les 9. Llavors directe cap a una esmorzeria alpina on restituíem a l'organisme el desgast. Sense córrer, camí del destí dels muntanyencs, m'explicava ascensions difícils als pics dels Alps. Jo llepava de plaer. Hauria donat el que fos per poder atribuir-me gestes semblants. De les muntanyes ho sabia tot, menys un dia que no va saber que dir-me. “Pere!”, vaig dir. “Com poden ser correctes aquestes altures que dius, si el dia que vaig fer el Vignemale -5.900 m-, pujant dalt de la creu que corona el cim, amb la ma tocava el sostre?” Amb una coca cola buida a la ma em va perseguir! Ja has acabat d'escalar Pere. Mira de trobar els que et precediren i posa marques a les pedres per els que no trigarem. Tinc preparat per emportar-me, no ho endevines? El “diguem no” de Raimon. Ostres!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.