Roses i cireres de la discòrdia

Jo, amb armes i bagatges, al costat de Roser Castanyer Bach, que escriu al director per contradir un article de Manuel Cuyàs sobre els orígens mitològics de Girona Temps de Flors. De la secció femenina de la Falange Espanyola de les JONS, res de res. Una excusa i prou, fingiment, comèdia, sobretot astúcia. Ho diu clar i català: “Si no feies veure que eres dels que remenaven les cireres, no tenies cap possibilitat de moure't.” Exacte, dic jo. Per remenar les cireres calia fer veure que les remenaves. I la millor manera de fer-ho veure era remenar-les, és clar. El cercle perfecte.

Ara, deixeu-m'ho dir abans que no exploti: una joveneta gironina que es deia Roser de nom de pila, Castanyer de primer cognom i Bach (flors de Bach) de segon, estava predestinada a superar tots els obstacles per participar en un concurs de flors i fruits fa seixanta anys. Si s'havien de remenar cireres feixistes, se'n remenaven. O es feia veure que se'n remenaven.

Ja és coincidència que la senyora Rosa parli, precisament, de cireres. Fa quinze dies, en aquesta mateixa columna, em permetia escriure una mena de paràbola en què els pinyols de cirera tenien un paper protagonista. Els pinyols apareixien casualment entre la merda que abocaven a la plaça del poble per denigrar-lo. Ara ho entenc: segur que aquella merda ideològica simbòlica havia sortit dels femers dels remenadors de cireres. Em sembla raonable. Se les podien pagar.

He començat dient que em poso al costat de la senyora Rosa, que, per cert, no va pas rebatre el meu paper de la quinzena passada. No ho devia fer perquè no calia. Al cap i a la fi, no té importància que denunciés la complicitat dels promotors del concurs amb el feixisme, amb assassinats, amb la corrupció moral, amb les deportacions... El que és greu de veritat és que en Cuyàs digui que allò de les flors “va començar com una activitat carrinclona”. No fotem! L'amic es va passar. Carrinclona! On s'ha vist. Mai una flor serà carrinclona.

No sé si la primera mostra es va fer al claustre de Sant Pere de Galligants. Recordo una exposició de flors i fruits a la sala municipal de la Rambla. Però potser és més tardana. O anterior. Al diari Los Sitios del 9 de maig del 53 hi llegeixo: “[...] la Sección Femenina de FET y de las JONS, colaborando en los actos organizados por la Cámara Oficial Sindical Agraria en honor de San Isidro Labrador, celebra los siguientes festejos a través de su regiduría de la Hermandad de la Ciudad y el Campo: en la iglesia del grupo San Narciso, camaradas de la Sección Femenina y Juventudes efectuarán la ofrenda de flores y frutos al santo, celebrándose también un concurso de ramos en el que se entregarán varios premios”. Ja hi havia cireres?