Esport rei

El futbol com a espectacle de masses sempre ha servit perquè el treballador perdi de vista la seva rutinària existència i, gràcies a la simple contemplació de certes habilitats en l'impuls d'una pilota, es senti transportat a la dimensió èpica; ha servit perquè, en unes ciutats com més va més grans, a través d'uns rituals que inclouen banderes, càntics i insults als contraris, el ciutadà experimenti la il·lusió de ser d'algun lloc, i ha servit en definitiva perquè el públic es desfogui i no provoqui mals més grossos. Els qui ara fan veure que s'escandalitzen perquè han sentit xiulets contra un himne i contra unes autoritats, fan pensar en el policia de Casablanca quan diu allò de “Oh, aquí s'hi juga” –és un tòpic molt freqüentat, però indefugible perquè en el catàleg de recursos dels polítics fa temps que no hi ha innovacions–; ara s'exclamen: “Oh, aquí s'hi xiula!”, com si ho tinguessin mal entès, com si no sabessin a què juguem quan anem a veure jugar a futbol. La sobreactuació dels ofesos és tanta com la infatuació dels ofensors, que atribueixen a l'enèsim episodi de xiulades la condició de manifestació política, desafiament institucional i fita del procés. És clar que tot s'aprofita, però si Madrid vol aplicar l'article 155 de la Constitució per subjectar una autonomia indòcil, segurament trobaria arguments més consistents, i si des d'aquesta s'hagués volgut fer un cop d'efecte, llavors una incompareixença majoritària de públic o un silenci estricte haurien estat molt més rellevants. El que és inconcebible és pretendre despullar el futbol de referències territorials i polítiques, o instaurar el puritanisme verbal i gestual. No s'hi va a lluir maneres diplomàtiques ni apreciacions cavalleresques, sinó a esbravar els pitjors instints de la humanitat en un parèntesi sense més transcendència. I pel que fa a l'ús del xiulet com a instrument d'Estat, convé no oblidar mai, per si de cas, la frase atribuïda a Di Stefano: “Hem jugat com mai i hem perdut com sempre.”