Dos eixos, un país
Els resultats del 24-M han comportat canvis en el mosaic polític municipal. D'una banda, un increment de vot de les forces partidàries del dret a decidir i la independència (CiU, en espera de la decisió d'UDC el 14 de juny, ERC i la CUP), que entre el 2011 i el 2015 han passat del 37,6% del total de vots al 44,7%. De l'altra, les esquerres (ERC, el PSC, ICV-EUiA, la CUP) han passat del 43,9% al 51,9%. Caldria encara veure com es distribueix entorn d'un 9% de vots de marques blanques o de candidatures independents, que sovint comparteixen espai amb el catalanisme o amb posicions d'esquerres o amb tots dos alhora. Així doncs, hi ha una base electoral favorable a la independència i a les polítiques socials d'esquerres, sense que en molts casos una cosa exclogui l'altra. Són de nou els dos eixos (nacional/ideològic) que des de fa més d'un segle impulsen la política catalana. Dos eixos que sovint es presenten com a antagònics però és tot el contrari.
La “nova política”, basada en el protagonisme i en l'apoderament de les institucions pels moviments socials i per la societat civil, forma part de la tradició política de Catalunya. Els moviments socials arrelen amb les primeres organitzacions obreres i amb l'associacionisme impulsat per la Renaixença a la segona meitat del segle XIX. En suma, malgrat els intents de desestabilització (lerrouxisme) que alguns sempre malden per reeditar, el catalanisme i les reivindicacions socials han anat junts i es fa difícil entendre l'un sense les altres. La seva vigència és perquè els han fet seus, en forma de reivindicació, les classes populars i mitjanes. La seva hegemonia fou palesa durant la Segona República amb una Generalitat governada per ERC i un moviment obrer de matriu anarcosindicalista que va donar suport electoral als republicans quan fou necessari i col·laborà amb la Generalitat, si més no els sectors menys radicals.
És per això que sobten els recels que han despertat alguns resultats que s'han llegit com un afebliment del procés pel dret a decidir, puix, en realitat, s'ha produït un eixamplament del suport al dret a decidir i al canvi social. És cert que, en aquest sentit, fóra bo que alguns dels nous protagonistes de la política municipal deixessin enrere els dubtes i les indefinicions per entendre que el dret a decidir i el gir en polítiques socials que reclamen una immensa majoria de ciutadans són les dues cares d'un mateix procés. El que batega en el fons és l'objectiu d'aconseguir una millor qualitat democràtica i una aplicació radical dels principis republicans, basats en el respecte a les decisions d'una ciutadania lliure i sense complexos que s'erigeix en protagonista del seu futur polític. Aquest objectiu implica poder decidir en llibertat quin país es vol i per què es vol, i això passa pel dret a decidir.
La desfeta de 1939 anorreà les esperances nacionals i socials de les classes populars. És hora de rescabalar-se d'aquelles pèrdues i encarar el futur amb garanties d'èxit. I, en aquest camí, no valen declaracions genèriques com “ara ho decidirem tot”, perquè hi ha prioritats innegables puix el futur polític de Catalunya transita per dues vies que condueixen a un mateix lloc: un país de ciutadans lliures que, sense complexos, volen bastir un nou país basat en una societat més justa i solidària i sense les brutals desigualtats socials provocades per una pèssima gestió de la crisi econòmica. No entendre, des de posicions que es reclamen d'esquerres, que l'eix social i l'eix nacional són indestriables car formen part d'un mateix procés d'apoderament de la política per les classes populars és no haver entès res i, sobretot, fer un mal servei a tots aquells que els han dipositat la seva confiança.
