Anònims

Fa un bon gra­pat d'anys que a El Punt vam acor­dar supri­mir el pseudònim de car­tes i arti­cles d'opinió. Era una mesura necessària i d'higi­ene cap als lec­tors del diari. Sem­pre he pen­sat que ata­car, calum­niar i insul­tar el pròxim ama­gat sota la clova d'un àlies és un acte de covar­dia. Aquesta pràctica pot­ser era inno­va­dora en els opus­cles del segle XIX, pot­ser era impres­cin­di­ble en els anys de la dic­ta­dura, pot­ser era com­pren­si­ble en els pri­mers anys de la democràcia, però avui és total­ment gratuïta i, sobre­tot, peri­llosa. Només cal entrar als fòrums d'Inter­net per saber de què parlo. I no cal arris­car-se en webs diguem-ne de dub­tosa repu­tació, només s'ha d'entrar en els comen­ta­ris dels dia­ris supo­sa­da­ment seri­o­sos per veure el pa què hi donen. S'ha arri­bat a uns nivells de bai­xesa, mes­qui­nesa i injúria molt peri­llo­sos per al sen­tit comú i per a la salut men­tal dels induc­tors d'aquesta mala praxi. Calum­ni­a­dors amb llengües vipe­ri­nes es fan la gara-gara amb xafar­ders i impos­tors. I el més greu de tot és que els mit­jans, mal­grat que tenen uns certs fil­tres, sem­bla que abo­nin aquesta pràctica, que s'hi posin bé. El cas més recent l'han pro­ta­go­nit­zat, sense voler-ho, les filles gòtiques de Rodríguez Zapa­tero. I els comen­ta­ris més aber­rants, que superen qual­se­vol xafar­de­ria, es podien lle­gir a la web d'un dels dia­ris digi­tals més seguits, el direc­tor del qual es creu que és el sal­vapàtries de la premsa. Una vegada, en una web local em van vili­pen­diar amb mit­ges veri­tats i men­ti­des. Vaig dub­tar de con­tes­tar, però ate­nent que els acu­sa­dors eren anònims, els vaig igno­rar, que és la millor res­posta que es pot donar a tals energúmens i així ho vaig fer saber a l'admi­nis­tra­dor. Tot i que fer-ne cas omís és un bon antídot, els res­pon­sa­bles d'aques­tes publi­ca­ci­ons han de posar fre a aquesta pràctica abans que no els aca­bin devo­rant la poca cre­di­bi­li­tat que els queda.