El que ens queda per fer
per guanyar-les, cal construir i reconstruir
el relat del futur que volem per a Catalunya.
Un relat amb tants matisos com conviccions tenim, una proposta
que ha d'engrescar
Fa uns anys que estem endinsats en un camí i, certament, no només són els darrers anys, sinó que fa tres segles que busquem la manera de governar-nos i d'estar còmodes amb el nostre entorn, de sentir-nos estimats i respectats, de tenir allò que necessitem, que és poder decidir lliurement la nostra vida i ser responsables dels nostres actes. Senzillament, de ser sobirans i tenir les eines per crear prosperitat.
Després de les manifestacions més massives de la nostra història, de la consulta del 9 de novembre passat, després de mil actes i pactes, sembla que ben aviat arribarà el moment decisiu, el dia clau per resoldre aquest model que no ens satisfà, que majoritàriament no ens convenç. Són les eleccions del 27 de setembre, unes eleccions plebiscitàries que haurien de donar-nos les respostes al que volem, per així encaminar les esperances i canalitzar els desitjos, per tenir un mandat clar, per poder decidir després que els ciutadans triem. Les eleccions són a la cantonada i és l'hora que els partits es defineixin perquè puguem votar amb coneixement de causa, perquè puguem prendre la decisió més encertada.
D'aquesta manera, de cara al setembre s'obren les dues opcions: el canvi o seguir igual. Provar-ho o no. La ruptura o el reformisme. Anar de cara a barraca o fer més tombs. I no és fàcil decidir-se perquè, encara que, probablement, la majoria de catalans volem fer un pas endavant i pensem que ens l'hem de jugar i ser valents, en alguns sectors, aquells que fan que les majories siguin sòlides, afloren dubtes, i les incerteses, vulguem o no, es contagien. Un procés com aquest requereix una majoria social que existeix, però necessita també elements de seguretat i de confiança, de lideratge, de dosis d'èpica i d'emoció i també de rigor, de saber teixir complicitats, de capacitat de sumar, d'explicar els pros i també els contres, de ser honestos.
Ara ens manca el colofó, perquè són molts esforços els que portem a la motxilla. Hem sobreviscut temporals molt bèsties i, francament, seria massa exagerat pensar que serà un ara o mai. O algú creu que si ara no ho assolim, la propera generació no ho tornarà a intentar? Si sempre rebrotem, si sempre hi som, si hem arribat fins aquí, quin profeta garanteix que no podem tornar-hi amb més força? Però, és clar, ara tenim una oportunitat magnífica i les opcions com aquesta val més aprofitar-les. Com diu la cançó, “el que ens queda per fer, ho hem de fer entre els dos”, entre tu i jo, entre tots. Ara, hem de guanyar unes eleccions democràtiques i, per guanyar-les, cal construir i reconstruir el relat del futur que volem per a Catalunya. Un relat amb tants matisos com conviccions tenim, una proposta que ha d'engrescar, que ha de ser plural, tendra, còmplice i sincera, on ens sentim còmodes, que ens faci una il·lusió colossal formar-ne part.
El més important és que tot depèn de nosaltres, de la nostra voluntat. Ara convé arremangar-se, donar-ho tot, somriure i ser empàtics amb els indecisos, allargar la mà, ser didàctics, fer-ho molt bé. Ara hem de fer-ho millor que mai.