Opinió

Vents arrauxats

Dèiem fa uns dies que no era pru­dent pren­dre's les muni­ci­pals com una pri­mera volta, unes primàries, un test o el que es vul­gui, de les trans­cen­den­tals elec­ci­ons al Par­la­ment del 27 de setem­bre. I ho dèiem perquè en
els comi­cis es voten can­di­dats que ens és fàcil conèixer, seguir, saber-ne bona part de la vida, les fílies i les seves fòbies, i això fa que mesu­rem bé a qui volem enco­ma­nar els pro­ble­mes imme­di­ats i quo­ti­di­ans. Si a tot
això hi sumem estratègies de par­tit, ambi­ci­ons per­so­nals o con­veniències sec­to­ri­als, ja tenim tot el cis­tell d'ingre­di­ents que aca­ben cui­nant els pac­tes de govern que aques­tes dies són als fogons. I la veri­tat és que, com si pas­segéssim pels car­rers del poble en vigília de festa major, se sen­ten tota mena d'olors: des de la dolçor de la crema cata­lana, fins a la sala­bror de la raba­lla sal­tada a l'oli d'oliva, pas­sant per la sam­faina i el sofre­git aga­fat.

Només cal donar un cop d'ull a les infor­ma­ci­ons que recu­llen els mit­jans de comu­ni­cació sobre els movi­ments i els acords entre par­tits per for­mar majo­ries de govern als ajun­ta­ments. El ball de sigles és impres­si­o­nant i allí on unes sumen, al poble del cos­tat es bara­llen, i en un altre allò que és ini­ma­gi­na­ble al Par­la­ment es mate­ri­a­litza amb tota natu­ra­li­tat al con­sis­tori. I es fa evi­dent, d'aquesta manera, que el fac­tor sobi­ra­nista no sola­ment ha estat secun­dari en la tria que els elec­tors han fet per ocu­par les alcal­dies, sinó que ni els matei­xos par­tits –CiU i ERC– que pro­po­sa­ven assa­jar en aques­tes elec­ci­ons una mesura de les for­ces par­tidàries de la inde­pendència, ho estan res­pec­tant a l'hora de for­mar majo­ries de govern. És clar que n'hi ha que ho fan, però no és un cri­teri únic ni irre­nun­ci­a­ble, segu­ra­ment perquè és objec­ti­va­ment molt difícil jus­ti­fi­car que aquesta hagués de ser una pauta indis­cu­ti­ble: les sin­to­nies per­so­nals i polítiques són sem­pre molt sub­jec­ti­ves i les cir­cumstàncies de cada cas, un uni­vers per si soles.

El cas és que no ajuda gens al procés llançar coets d'arti­fici quan l'eufòria elec­to­ra­lista es dis­para i després no ser capaços de mate­ri­a­lit­zar amb els fets allò que les parau­les han dei­xat flo­tant a l'aire. Ni tam­poc l'arri­bada d'uns movi­ments democràtics alter­na­tius a l'escena política que, en el millor dels casos, són par­ti­da­ris d'una auto­de­ter­mi­nació no sobi­ra­nista i que ame­na­cen d'actuar ideològica­ment com a cavalls de Troia de la indi­ferència naci­o­nal. El 27 de setem­bre és molt a prop i ara mateix els vents bufen arrau­xats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.