Vulnerabilitat conscient
Hi ha tres notes que caracteritzen el nostre present: la incertesa, l'acceleració i la vulnerabilitat. Desconeixem el que ens espera, experimentem transformacions a gran velocitat, especialment en el camp tecnològic, i sentim que som vulnerables, que som fràgils. En un marc d'aquesta naturalesa, és difícil fer apostes a llarg termini, emprendre projectes de gran envergadura, perquè la conjuntura no dóna seguretat, sinó més aviat crea una sensació de provisionalitat.
Vull fixar l'atenció, però, en una de les tres notes: la vulnerabilitat. La vulnerabilitat és l'exposició a la ferida, és la constatació de la fragilitat, de la necessitat, de la mancança. Quan un ésser humà és conscient de la vulnerabilitat del seu cos, en té cura; quan s'adona de la fragilitat del seu treball, del seu habitatge, en definitiva, de la seva vida, desenvolupa tots els mecanismes preventius per conservar aquests béns. La consciència de la vulnerabilitat és el principal antídot.
Bona part de la despesa en salut pública té el seu origen en hàbits de vida arriscats, en estils de producció i de consum, també de lleure, que són lesius per a l'organisme. La conseqüència d'aquestes pràctiques és la lesió, el dolor, la malaltia, l'ingrés hospitalari i una immensa despesa en atenció assistencial i farmacològica. Si fóssim capaços de prendre consciència de la vulnerabilitat dels nostres cossos i viure harmònicament amb consonància a les seves necessitats i possibilitats, podríem preveure bona part d'aquestes patologies.
Tot això implica, necessàriament, la consciència de la vulnerabilitat del cos, però també de la psique. Per assolir aquesta fita, és bàsica la tasca educativa que fan les institucions públiques i privades, la formació a l'escola, però també, òbviament, la pròpia experiència, perquè l'experiència acaba essent el mecanisme decisiu per prendre mesures i tenir cura del propi cos i de la pròpia psique.
Aquesta consciència de la vulnerabilitat, però, també es pot aplicar a altres àmbits: les institucions i els pobles. De vegades, pensem que les institucions són eternes i immutables, que són alienes als canvis i a l'erosió del temps. Res no és més fals. Les institucions estan vertebrades per persones i les persones som vulnerables, per tant, també les institucions es poden trencar i desfer. La crisi de legitimitat de les institucions públiques és un signe inequívoc d'aquest vulnerabilitat. D'aquí la importància que té prendre'n consciència, adonar-se de com és rellevant purificar-les, eliminar tots els elements patògens que les corrompen i garantir el seu manteniment per al futur.
Els pobles també són vulnerables, tant per raons endògenes com exògenes, especialment quan són numèricament petits i, a més, no disposen d'estructures d'estat per poder desenvolupar els seus projectes de futur, les legítimes aspiracions col·lectives dels ciutadans que en formen part. La història és prou significativa. Mostra com una pila de pobles, de comunitats nacionals i de minories ètniques han estat bandejats pel pas del temps, o, senzillament, vulnerats per poders fàctics. Prendre consciència de la vulnerabilitat individual i col·lectiva és l'únic mecanisme per trobar mecanismes intel·ligents per projectar el futur i garantir la supervivència.
Les identitats vulnerables necessiten desvetllar la intel·ligència i la imaginació per prevenir els mals i garantir el futur. La vulnerabilitat, tot i que no és desitjada, és la força motriu de l'enginy, però perquè l'enginy es posi en marxa, cal tenir-ne consciència. Necessitem, urgentment, una educació de la vulnerabilitat en tots els nivells, tant de la fragilitat corporal com de la fragilitat psicològica, tant en el pla individual com en el comunitari.
