Societat de consum

Que n'eren de feliços els nostres avis sense telèfon fix ni portàtil. Tot el dia tranquils, sense les trucades comercials que et volen vendre de tot o que t'insten a ser soci protector de la Creu Roja o de l'hospital de Sant Joan de Déu o a apujar l'aportació si els dius que ja n'ets. Ja no parlo dels que venen llibres d'una editorial o d'una abadia i et parlen de l'amor al país. “Vostè que estima tant Catalunya!” “Senyora –li dic jo–, i no ha trobat ningú més, que no hàgim de ser sempre els mateixos...?” Això si la llauna no te la donen les mateixes companyies telefòniques, que es fan la competència l'una a l'altra. Que si Ringostar, que si Bonafont –posem per cas–. Et presenten una nova campanya: “Miri, vostè ara té amb nosaltres el telèfon fix i l'internet, oi?” “Sí, senyor.” “I vostè té mòbil?” “Home, quasi com tothom.” “I per què no el té amb la nostra companyia?” “Doncs perquè el vaig comprar amb una altra, què vol que li digui!” “Vostè paga força del seu rebut i ara té l'oportunitat de reduir-lo a la meitat.” “Ah, carai!” Hom comença a recelar perquè ningú dóna duros a quatre pessetes. “Només que incorporés el mòbil a la nostra companyia, tot el lot li sortiria per x euros i tindria les trucades il·limitades! Què li sembla, senyor Joan?” Malament quan et parlen de senyor Joan... Però llavors apareix la família: “Ostres, amb les trucades que fas! Potser sí que valdria la pena, que no aprofitem mai cap ganga!” Ja t'han posat entre l'espasa i la paret. El venedor no es cansa: “I li donem un mòbil nou amb tot de possibilitats...” “Perdoni, si jo no en vull més, de possibilitats, el vull fàcil. M'interessa per trucar i prou...” “Hi farà fotos!” “Ja tinc la màquina de retratar.” “És igual, senyor Joan, s'ha de modernitzar.” (Mentrestant, de baix en baix, els de la família et van dient el mateix: “Ja seria hora que estiguessis una mica al dia.”) “Deixi'm dormir-hi i m'ho penso.” L'endemà hi tornen. Acabes fent el cop de cap. “Li mantindrem el número. Ja pot passar per la botiga a buscar el mòbil de regal.” Encara no han passat dues hores que et truca l'altra companyia preguntant per què t'has donat de baixa. Al final els engegues: “Que no sóc lliure jo?” Au, cap a la botiga. La senyoreta que t'atén confirma que estàs donat d'alta però adverteix que no hi diu quin aparell et toca. I comença a ensenyar-te models i a parlar de preus. “Que m'han dit que me'l regalaven, nena...” “Doncs torni'ls a trucar i que li diguin el model que li correspon.” Al final no saps si t'han mantingut el número, com deien, o te l'han pres.