Els reptes d'UDC
UDC ha de continuar sent un partit de patriotes, així va ser fundat l'any 1931 en els difícils anys d'un obrerisme de classe que mai va resoldre el fet de les nacions i pobles sense estat propi. No exclou ser favorable a la independència els seus principis fundacionals, un estat confederal, que per fer-ho possible primer s'ha de convertir en estat i aleshores negociar de tu a tu, des de la igualtat, amb l'Estat espanyol.
UDC és el partit que va sortir més net i incòlume del fangar de la Guerra Civil. Malgrat ser defensor de la Generalitat i de la República va veure com els seus militants eren perseguits i assassinats per presumptes revolucionaris. Igualment al sector feixista els perseguiren i assassinaren per catalanistes i demòcrates. Aquesta és la raó per la qual en la postguerra civil UDC era el punt de referència, no comunista ni anarquista, de preservació de la catalanitat i la plena democràcia. Un capital poc conegut per la població per l'hegemonia d'un marxisme, de cartró pedra segons Josep Termes, que volia aparèixer com l'únic element vàlid de l'antifranquisme, tot esborrant anarquistes, catòlics, democratacristians, federalistes, republicans o socialistes, etc. UDC no té taques de sang a la seva consciència.
UDC va fer passes En la transició democràtica –que hom valori la idea de transacció, no transició, entre els franquistes i dòcils antifranquistes espanyols–, per adequar-se a una via espanyola de respecte a Catalunya. Fou l'aposta amb Centristes de Catalunya, CC-UDC, franquistes a Catalunya reciclats en demòcrates. Un fracàs total basat en una falsedat originària, mai a Espanya van pensar a retornar a Catalunya el que per un cop militar i una guerra civil li havien arrabassat.
UDC ha fet xarxa al país, ha estat el fre necessari per acoblar vers el propi país una dreta democràtica espanyola i espanyolista hereva del franquisme. El PP no ha triomfat en l'ànima catalana, més enllà de casos aïllats o jugant un populisme d'extrema dreta, gràcies a UDC.
UDC és la garantia internacional des del centredreta al centreesquerra català, des del liberalisme més ampli, de l'acceptació de Catalunya com a ens polític propi al món. I això no ho podem perdre en uns temps tan crucials, menys a tres mesos de les eleccions del 27-S.
Duran i Lleida ha estat el gran artífex de la UDC actual, polític arriscat i permanentment indòcil, l'aprecio personalment, ara, però, crec que ara és en ell precisament on nia el veritable problema d'UDC. Un partit no pot ser l'ombra d'una persona, per excepcional que sigui, hom ha de saber adaptar-se a cada moment polític, com va fer l'11 de setembre del 2013 o bé el 9-N. Ell ha de sumar vots i voluntats, esperances i il·lusions. Ara per ara congria diferències dins UDC i recels; la conclusió és clara, o falla en la seva anàlisi en no adonar-se que els votants i molta de la militància d'UDC, per aquest ordre, estan per la independència. Duran té por d'un futur que ell, precisament ell, ha ajudat molt a construir.
La qüestió és, per què l'aparell d'UDC s'enroca en una posició en què sap que no hi ha sortida per part espanyola? Com una i mil vegades ha vist al Parlament espanyol Espadaler amb les trampes del Ministeri de l'Interior amb policies mentint i excloent-lo a ell mateix en la seva gestió, o Joana Ortega, que ha donat suport públic i explícit, personal i polític, al Sí-Sí el 9-N. I així un munt d'interrogants més.
UDC no s'ha de trencar, ha de fer una pausa, analitzar els resultats de les votacions i escoltar el seu entorn. No les promeses dels unionistes vergonyants, sinó auscultar els vaivens de l'Europa unida, la voràgine del món i veure que amb Espanya –la de sempre, la del PP, PSOE, C's, o l'esquerra alternativa sempre vassalls de la incertesa hereditària i dels poders econòmics per damunt de la raó i de la revolució democràtica catalana– no hi ha res a fer.
