Què més ha de caldre?

L'1 de juny, sis de les petro­li­e­res més grans del món: BG, BP, Eni, Shell, Sta­toil i Total, totes amb seus cen­trals a Europa, varen dema­nar a l'ONU que en la pro­pera cimera sobre escal­fa­ment glo­bal, aquest novem­bre a París, facin el favor d'asso­lir un acord per a gra­var les emis­si­ons de CO2. Això és un fet inau­dit i d'una importància capi­tal. Aques­tes empre­ses estan dema­nant que s'implan­tin impos­tos ten­dents a fer més car el con­sum dels seus pro­pis pro­duc­tes. És com si les per­dius dema­nes­sin que s'allargués la tem­po­rada de caça. Quins motius hi ha al dar­rere d'una decisió d'aquesta mena? Doncs n'hi ha d'altruis­tes i d'interes­sats.

L'altru­ista seria el de real­ment fer el que és cor­recte. Als seus comu­ni­cats recu­llen el fet que les emis­si­ons de CO2 no paren de créixer, en con­tra del que ens cal­dria. I par­len explícita­ment que calen incen­tius, en forma de cost per a les emis­si­ons, per tal de diri­gir les nos­tres soci­e­tats cap a un futur amb menys emis­si­ons. Un llen­guatge i unes afir­ma­ci­ons que encara hi ha pocs polítics que pro­nunciïn en el dia d'avui. Eme­tre un comu­ni­cat com aquest no deu haver sigut una decisió fàcil, i com a mos­tra cal notar que entre les sig­nants no hi ha cap com­pa­nyia amb la seu cen­tral als EUA. Un tal pas té més mèrit per tal com, quan uns dels prin­ci­pals per­ju­di­cats per una mesura com aquesta la recla­men, dina­mi­ten com­ple­ta­ment els argu­ments que el món empre­sa­rial no vol impos­tos sobre les emis­si­ons.

Els motius interes­sats serien tres. El pri­mer és el bene­fici per a les rela­ci­ons públi­ques. Una presa de posició pública com aquesta repre­senta, meres­cu­da­ment, una enorme injecció de cre­di­bi­li­tat a les cre­den­ci­als “ver­des” d'aques­tes com­pa­nyies, que cap ope­ració mera­ment publi­citària podria mai obte­nir. El segon motiu és inten­tar acce­le­rar la fi de la incer­tesa, que és un dels prin­ci­pals ene­mics de la inversió. A la Unió Euro­pea, la con­seqüència final del des­ga­vell que ha aca­bat sent el mer­cat d'emis­si­ons de CO2, creat per la mateixa Unió, és que el preu de les emis­si­ons és irri­sori i no té cap efecte dis­su­a­siu. Però alhora tot­hom entén que, tard o d'hora, hi aca­barà havent preus real­ment dis­su­a­sius. I és aquesta des­con­nexió que genera la incer­tesa actual. Amb el seu comu­ni­cat, aques­tes empre­ses dema­nen clare­dat ara mateix.

El ter­cer motiu, encara que sem­bli para­do­xal, és incre­men­tar les ven­des. D'una banda, la nos­tra soci­e­tat és addicta al con­sum d'ener­gia, i no hi ha cap ener­gia que pugui ràpida­ment subs­ti­tuir les altres en les quan­ti­tats reque­ri­des, lle­vat de les fòssils. De l'altra, un impost a les emis­si­ons cas­tiga molt més el carbó que el gas natu­ral, car les emis­si­ons de CO2 del gas natu­ral són la mei­tat que les del carbó, a igual­tat d'ener­gia gene­rada. Així, un impost a les emis­si­ons que tin­gui un mínim efecte dis­su­a­siu, el prin­ci­pal efecte que tin­dria, com a mínim durant una pri­mera fase, seria des­plaçar part del con­sum de carbó cap al gas. Això, en un moment en què la super­pro­ducció de gas i de petroli n'ha fet caure els preus glo­bals, seria espe­ci­al­ment bene­ficiós per a aques­tes empre­ses. En justícia, elles matei­xes adme­ten ober­ta­ment que aquesta seria una con­seqüència de gra­var les emis­si­ons, però, diuen, i tenen tota la raó, que pre­ci­sa­ment es tracta d'això: d'implan­tar estímuls econòmics que con­du­ei­xin cap a una reducció de les emis­si­ons, que és l'objec­tiu irre­nun­ci­a­ble.

Aquest anunci l'han fet explícita­ment ins­tant els polítics a arri­bar a acords con­crets en la pro­pera cimera de París. Si uns dels prin­ci­pals per­ju­di­cats per una mesura com aquesta,
la recla­men, quina excusa els queda, als polítics, per a seguir ama­gant el cap sota l'ala?