Dones entre pactes municipals

Encara em sorprèn, això que ja fa dies que es van constituir els ajuntaments del país, la multiplicitat i varietat de pactes municipals que s'han tancat a moltes poblacions. Sobta veure tants equilibris, tants intents de negociació entre partits d'ideologia contrària, tanta necessitat de clarificar idees, pel que fa a coalicions que s'estan divorciant després d'haver format parella durant dècades. Descol·loca una mica, aquest mosaic tan fragmentat. Ja entenc que tenen l'obligació d'entendre's, que és prioritària en democràcia, però això no significa que tots els pactes siguin encertats. En alguns casos no s'entenen gaire, per més que els vulguin justificar els diferents partits, sobretot els que es van comprometre a signar el full de ruta. Poden trobar tants arguments com vulguin a la confusió, però ha fallat un aspecte essencial: fer entendre que la qüestió independentista és indestriable de l'acció social. Ara, per ser radicalment democràtics, tant els indepes com els partidaris del dret a decidir ens hem de veure com a aliats i no com a adversaris. Perquè és fàcil que la brúixola es torni boja i perdi el nord entre tants interessos partidistes, més quan la calitja social no deixa veure l'estrella polar i abunden les metàfores. Ara mateix deixo el llenguatge figurat i recomenço. Que hi hagi tota mena de pactes –bipartits, tripartits, quadripartits i múltiples– pot ser una oportunitat. Massa sovint la gestió municipal s'ha relacionat amb el malbaratament de diner públic i la pràctica d'una política de terra cremada, que consisteix a tirar a terra fins i tot el que han fet bé els governs anteriors. Més d'un alcalde, només d'assolir el govern, ha volgut marcar paquet –no cal dir noms, perquè cada lector en té algun de present– i la primera acció intel·ligent que ha escomès en el seu mandat ha estat rebutjar una subvenció important destinada a un projecte del seu antecessor o fer remodelar una plaça pública tot just acabada de construir, enderrocant algun pavelló o instal·lant-hi un parc de salut d'aquells on no s'hi passeja ni una ànima. I la gent, els ciutadans, ho han trobat bé o han callat i s'han guardat el dret de canviar el vot quan fos l'hora.

M'agradaria pensar que el nou mapa municipal comportarà una altra manera de governar, més eficient i compromesa amb la ciutadania, sobretot tenint en compte que molts d'aquests pactes estan protagonitzats per dones compromeses amb la justícia social. El fet que les ciutats més poblades del país estiguin governades per alcaldesses –Ada Colau, Núria Marín, Dolors Sabater i un llarg etcètera– fa pensar que el canvi en la manera de governar és factible; com a mínim, els consistoris seran més paritaris. No hi ha res assegurat, és clar, perquè igual que sorgeix una Mónica Oltra, hi ha una Rita Barberá a l'ombra, fent-se vent amb el vano per suportar el caloret. Però també existeix una Teresa Forcades, que liderarà Procés Constituent el proper 27-S. El nou mosaic municipal promet. Alcaldesses i alcaldes tindran feina. De manera recíproca, els ciutadans ens podríem implicar més en la presa de decisions municipals, però la precarietat laboral, els horaris extensius i la dedicació a la família no ens ho posen gens fàcil. Això no treu que tinguem un paper rellevant, sobretot pel que fa a donar suport a un canvi real en la manera de fer política, perquè no es repeteixin els vicis de sempre. En aquest sentit sóc molt escèptica; la naturalesa humana és la que és, i només es pot educar si hi ha voluntat de correcció. Per això fa temps que milito en la revolució del canvi personal, i ja costa.