Unió: la batalla per les sigles

Finalment, la direcció d'Unió Democràtica ha fet el pas que Josep Antoni Duran i Lleida havia anunciat en petit i gran comitè, però sempre en la intimitat, des del començament de legislatura. Allò que en diuen “poders fàctics”, de Catalunya i d'Espanya, havien retret al líder d'Unió la “deriva” que havia perpetrat Artur Mas i li havien demanat fer “un pas al front”. Duran no havia acabat mai de fer-lo, el pas. Va haver-hi un moment en què va estar a punt de revoltar-se contra l'actual president de la Generalitat, fins i tot amb la col·laboració d'alguns consellers de Convergència Democràtica, però la prudència habitual del líder democratacristià s'havia acabat imposant sempre al final.

Malgrat aquests tempteigs, algun dirigent del denominat sector crític d'Unió –que ara volen ser identificats exclusivament com a independentistes– va alertar en aquells moments que Josep Antoni Duran i Lleida esperaria, que dificultaria tant com pogués l'estratègia d'Artur Mas i que finalment se'n separaria “quan només faltin tres mesos per a les eleccions”, “quan no tingui més remei, perquè Duran és eternament poruc, i quan faci més mal”.

Poc o molt, aquesta ha estat la seqüència. Encara que el mal ha estat mínim, en contrast amb el bé que suposa “l'exercici de clarificació” derivat de la decisió de la direcció d'Unió Democràtica. De fa anys, des que Artur Mas va declarar obert “el procés de transició nacional”, moltes veus en molts àmbits han afirmat, una vegada i una altra, que la Unió de Duran “restava” a Convergència. Que el transvasament de vot de CiU a Esquerra Republicana es justificava per la desconfiança que enramava el mateix Duran. “Com ha de ser creïble Artur Mas, quan parla d'Estat independent, al costat d'algú que no hi creu i que el rectifica tothora?”, alertaven. Per tant, és cert. El divorci de Convergència i Unió eliminarà sospites, diluirà tensions i podria reforçar Mas sense el contrapès continu que el feia menys creïble. Condicions més encara necessàries en la intenció actual del president de la Generalitat, que aspira a articular una llista sincera per encarar al darrer tram del procés sobiranista.

Ara, també és convenient analitzar com s'hi ha arribat. Com hi ha arribat Unió. Josep Antoni Duran i Lleida, un home de desconfiances totals, gairebé paranoiques, sempre ha pensat que en el moment de desprendre's de Convergència, quan Unió s'hauria d'identificar encara com a autonomista, perquè el pacte amb l'Estat és una entelèquia, el seu partit podria no seguir-lo. Per això, abans de fer el pas definitiu, va definir una sortida d'emergència. Una plataforma, Construïm, que li permetés assegurar-se adhesions exteriors però, sobretot, que pogués substituir com a partit la mateixa Unió si ell no se'n sortia. No ha calgut. Per ara.

La direcció d'Unió va decidir sotmetre a consulta entre la militància la seva intenció... sense declarar-la de manera explícita. Ramon Espadaler, el secretari general del partit, que aspira a succeir Duran en el lideratge, va redactar una pregunta ambigua i confusa. Una pregunta tan contradictòria que, si s'hagués aplicat al peu de la lletra abans de la consulta del
9-N, aquell exercici democràtic contra el poder no s'hauria pogut fer. “Dins la legalitat”, dins la legalitat espanyola, no hi ha gens de recorregut. Cap possibilitat. Com no hi ha res a fer a través del “diàleg” amb el govern i les institucions de l'Estat. Però alhora Espadaler no s'ha cansat de repetir que “els del sí i sí” s'hi podien sentir a gust. Això és del tot contradictori. En realitat, la pregunta es va plantejar com un plebiscit sobre el lideratge de Duran i Lleida, com un acte de confiança i submissió. Només amb la intenció de guanyar força moral de separar-se de Convergència, però sense dir-ho.

Lògicament, això ha generat un moviment d'estupefacció entre la militància. Que podria transformar-se en rebuig en un congrés. La batalla per les sigles s'ha obert a Unió. Tindrà final incert. Tan incert com l'espai “moderat i central, no independentista” dins el catalanisme que aspira a ocupar Duran. Aquest espai potser ara suma zero.