Xocolata espessa
La meva és més gran que la teva
Aquesta setmana ha estat històrica. La força hegemònica de la política catalana des de la Transició ha enterrat definitivament l'autonomisme, s'ha desfet del llast de l'unionisme de Duran i ha abraçat de manera explícita l'estat independent com a únic futur viable per al país. S'aclareixen més que mai les opcions que concorreran a les eleccions del 27-S, les més importants de les nostres vides. Encara podem perdre més temps somiant en una unitat que ja sabem que és impossible. Podem passar els següents 99 dies discutint els pros i els contres d'anar junts o separats, però les coses són com són. Triarem entre –almenys– tres opcions clarament independentistes, i ens assegurarem que entre elles sumen majoria absoluta.
Ens haurem d'armar de paciència, perquè la campanya no anirà només de la independència, sinó de qui és el millor per liderar-la. Sentirem candidats llançant-se els plats pel cap: “La meva independència és més gran que la teva”, però haurem d'evitar que el soroll ens distregui del que de veritat importa. No ens capfiquem. El que anem a fer no es pot fer sense els partits. En són una peça indispensable per posar en marxa el procés cap a la independència a partir del 27-S. Han fet moltes coses malament, és veritat, però tots ells han fet una evolució brutal en pocs anys per respondre als anhels de la ciutadania catalana. Hauran de fer realitat la independència, però és vital que mai no deixin de sentir l'alè del poble al clatell.