Llistes sense partit

La prova més contundent del declivi dels partits polítics tradicionals és que les eleccions a les grans ciutats de l'Estat, inclosa Barcelona, les han guanyat formacions que fa un any ni tan sols existien. S'han carregat la reputació de les forces polítiques un llarg historial d'escissions i baralles internes, sospites de finançament irregular, casos de corrupció, abús de poder i campanyes que costen un dineral, i en el procés han pagat justos per pecadors. No tots els partits són iguals: uns tenen imputats i altres no, uns tenen condemnats per corrupció i altres no, uns s'han finançat irregularment i altres no. Però a l'era de la indignació i del “tots són iguals”, els matisos no cotitzen a l'alça. En són conscients tots, i CDC més que ningú. Ho vam veure l'any 2007 amb “la casa gran del catalanisme”; un intent frustrat de desempallegar-se del plom a les ales de les sigles pròpies i de les d'Unió. Vuit anys després el president Artur Mas torna a proposar anar més enllà del carrer Còrsega i eixamplar els seus suports amb una llista que no porti la marca del partit sinó la de les entitats sobiranistes.

Tot i que és cert que mai s'havia anat tan enllà, no estem pas davant del primer cas d'obertura de partits en el catalanisme. ERC fa anys que obre el partit a altres formacions i a independents. El 2003 ja va incorporar l'associació política Catalunya 2003 liderada pel malaurat Pere Esteve. El 2009 el mateix Oriol Junqueras va ser eurodiputat com a independent, a les darreres eleccions al Parlament ERC ja es va presentar amb la formació Catalunya Sí i a les europees, amb NeCat. Que un partit obri la llista, doncs, no és cap novetat. La novetat és que un partit obri una llista de la qual no vol formar part, almenys com a partit.
El procés ens porta situacions polítiques inèdites i interrogants majúsculs. Benvinguts siguin, però com que queden menys de cent dies per votar, seria bo d'aclarir-los com més aviat millor.