La proposta de Mas

La proposta d'Artur Mas ha alterat el vesper inquiet de l'independentisme. Queda clar que el president de la Generalitat no se sent segur ni còmode amb el joc habitual de partits en aquestes eleccions. Mas ha patit en les pròpies carns el fet d'encarar moments tensos i difícils des de la majoria relativa. Havent de pactar cada pas i cada decisió, que, alhora, rebien també l'agressió feroç del govern i les institucions de l'Estat. L'independentisme català s'ha cansat de posar com a referència i model els exemples quebequès i escocès. Però allà, en un lloc i en l'altre, tot gira a l'entorn d'una sigla. Ací, tants caps, tants barrets, i encara en sobren. El primer intent de Mas per superar la dispersió, per aconseguir evidenciar que la situació ha de ser extraordinària, va ser atraure's Esquerra. Amb la CUP ja no comptava. Sense entrar en el mètode, no se'n va sortir. El segon –i potser el definitiu– ha estat demanar a Òmnium, l'Assemblea i l'AMI que prenguin ells la iniciativa. I el lideratge. Al seu costat. És sensat creure que tampoc se n'acabarà de sortir, perquè Esquerra i la CUP no s'hi avindran. I aquestes tres entitats integren totes les sensibilitats. També les d'Esquerra i la CUP. No es tracta de no assumir riscos, sinó de no rebentar de contradicció. Artur Mas al remat ho haurà d'acceptar: està sol. Amb el seu partit, amb la gent que s'avindrà a incorporar-se a la seva llista i amb els centenars de milers de catalans que interpreten la realitat com ell.
No és poca cosa.