Bandera al vent

Rebregat per les urnes, Mariano Rajoy ha escampat una acusació: Pedro Sánchez ha radicalitzat el PSOE, que s'ha convertit en una força “de ruptura”. La provocació –l'estigma– ha fet mal i forat. Sánchez ha reaccionat posant-se la corbata per davant i la bandera per darrere. La bandera espanyola i enorme. No debades. La premsa de la corneta i el tambor no deixa de repetir que Podemos i Pablo Iglesias volen destruir Espanya i que retiren les banderes espanyoles amb el mateix entusiasme que ho fan els ajuntaments separatistes catalans. Encorbatat i abanderat, doncs, el secretari general del PSOE ha volgut deixar ben clar que no està disposat a rebre lliçons de patriotisme. A Espanya en dóna tothom. Fins i tot el mateix Iglesias, que es considera “un patriota” i que ha donat instruccions als seus perquè pleguin les banderes republicanes, perquè són espanyoles però de mal fiar. Pedro Sánchez vol recuperar la centralitat reivindicant “els segles d'història compartida”, que no trencarà “una votació”. La democràcia a Espanya només és un instrument més de la “història compartida”. Un instrument prescindible, si cal, per continuar compartint-la a la força. Però l'Espanya de Sánchez pretén ser diferent a la de Rajoy perquè ha de demostrar “que és capaç de reformar-se”. Senyor Sánchez, alguns, ni amb reformatori. Expliqui quina Espanya “federal” vol i, si és capaç d'aguantar l'envestida dels seus dirigents, en parlarem. La pell estesa al sol de Zapatero no ensenya res als seus successors.