Brossa de jonc

“E si nengun me demana: En Muntaner, quin és l'exempli de la mata de Jonc? Jo li respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l'arrencaran, ne encara con gaire més s'hi prenguessen: e si en llevats la corda, de jonc en joc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà.” Això deia, referit a la corona catalana, Ramon Muntaner, audaç cronista, parella de fet nacional de qui va prestar el nom a aquesta columna. Jonc a jonc, la mata es desfà. Tota sencera és impossible d'arrancar. L'“exempli” de Muntaner ha estat adduït una vegada i una altra en la història de Catalunya. Debades. Els membres d'aquesta tribu sempre han estat a punt i pagats per dividir-se en el moment més inoportú. Ara som brossa de jonc. Col·lectivament, els catalans no semblen adonar-se de la transcendència del moment històric que ells mateixos han provocat. N'hi ha que odien massa qui lidera el procés, n'hi ha que tenen altres prioritats, n'hi ha que consideren que ha arribat més aviat el moment de la ruptura social. L'aspiració col·lectiva catalana corre el perill de sucumbir arrancada per un fadrí de vuit anys. Aquesta debilitat s'ha de constatar, agrament, per mirar de reparar els mals que causarà. I només queda alleujada per la constatació que la mata de jonc de Salses a Guardamar sembla enfortir-se cada dia més. Mestre Muntaner deu regar-la des de Xirivella.