No ens traurem un ull, oi?
Ahir aquest diari va plantejar a un munt d'articulistes la següent pregunta: “¿Han de fer un pas endavant les entitats sobiranistes i impulsar una llista unitària al Parlament?” La meva resposta va ser: “Per què no?” Com que l'espai del qual disposava era curt, el meu argument van ser concís i contundent. Aprofito que avui em toca publicar la meva col·laboració regular per explicar-me millor.
El que vaig plantejar ahir és que si l'octubre del 2014 Carme Forcadell i Muriel Casals van condicionar el seu suport al 9-N alternatiu del president al fet que convoqués unes eleccions plebiscitàries, per què el president no els pot demanar ara que intentin bastir la unitat política que Forcadell va exigir davant de milers de persones concentrades a la plaça de Catalunya. Aquell dia Forcadell encara va afegir més coses: que els líders polítics posessin el país per davant dels partits. Al seu torn, Casals va defensar que les entitats no estaven “disposades a fer cap passa enrere”, atès que “volem un únic pla nítid i compartit basat en la unitat, les urnes i la independència si una majoria ho expressa”. Són cites literals que no m'invento ni em refio de la meva memòria per transcriure-les tal com les vaig escoltar. Aquestes paraules estan enregistrades i es poden recuperar fàcilment.
Després d'aquella manifestació en què els milers de concentrats van interrompre sovint els parlaments amb crits d'independència i d'unitat, es va celebrar el 9-N i va ser un èxit esclatant a pesar que el consens entre els partits s'havia esquerdat. Més de dos milions de persones van gosar anar a votar malgrat tots els impediments i la certesa que aquell acte no tindria efectes jurídics. La gent va anar a votar unida, amarada de la camaraderia pròpia dels qui tenen el mateix anhel. Entre els voluntaris, la unitat no era una filosofada, era un necessitat perquè la jornada tingués el valor cívic i polític que se li volia donar. Feia molts anys que no veia una acció col·lectiva com aquella. Va ser una revolució democràtica en tota regla.
El 9-N va passar i es va fixar la data de les eleccions, per bé que més tard del que
exigien l'ANC i Òmnium, que volien que se celebressin al mes de març. Quan les entitats sobiranistes reclamaven eleccions, quina mena d'eleccions volien? ¿Les convencionals de sempre, les que estan pensades per dirimir qui ha de governar l'autonomia, o bé estaven reclamant unes eleccions excepcionals? Crec que està clar el que demanaven, que és el mateix que el president Mas va exposar a Mònica Terribas dilluns passat quan va aclarir que la convocatòria d'aquestes eleccions només tenia sentit si era per “fer allò que no vam aconseguir el 9-N”.
Quan Carme Forcadell va presentar a l'Eurocambra la campanya Ara és l'hora en defensa de la consulta, va declarar que les entitats sobiranistes se sentien decebudes perquè els partits polítics no havien sabut mantenir la unitat com havia fet la societat civil. “L'ANC continuarà treballant al màxim —va dir aleshores— per recuperar la unitat dels partits perquè és vital i prioritari per mantenir viu el procés.” Ara per ara aquesta unitat política és inexistent. En el mateix acte a Brussel·les, el president de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), Josep Maria Vila d'Abadal, va admetre la seva preocupació davant les discrepàncies que separaven els partits sobiranistes: “Reclamem des d'aquí –va dir– que recuperin la unitat i que tornin a treballar conjuntament per al procés, que és un procés que dirigeix el poble de Catalunya.”
Aquesta és la clau. És el poble el que ha marcat el ritme. Ho va reconèixer el mateix president en l'entrevista de TV3: “El 2012 em van demanar que emprengués un procés pel dret de decidir i ho vaig fer. El 2013 em van demanar que hi hagués una data i una pregunta per a la consulta, i ho vam aconseguir. El 2014 em van va dir que posés les urnes i que això no fos una cosa de mera propaganda. I les urnes van ser al seu lloc.” Feina feta. Ara creu que atesa la impossibilitat d'arribar a un acord entre els partits, ell s'ha guanyat el dret de demanar a les entitats sobiranistes un gest com el que va reclamar-los a Molins de Rei per aconseguir la independència, que és l'objectiu compartit, i que els partits sobiranistes obvien.
Ahir vaig escriure, i avui em reafirmo, que si la societat civil ha estat capaç d'aplegar i mobilitzar un munt de gent any rere any, per què hem de desconfiar de la seva capacitat per orquestrar la unitat política que els partits escamotegen al poble? Almenys que ho intentin i si fracassen tothom podrà sospesar-ne les raons i quan es facin les eleccions verificar-ne els danys.
