Qui ho farà?
El president ha fet aquesta setmana l'últim esforç per donar al sobiranisme català el gruix necessari per entomar les eleccions del 27-S amb sentit plebiscitari. S'adona, com també a l'altra banda del riu, que sense ell cap procés de secessió serà possible, però, i això també és conegut per tothom, que separat de la resta no sumarà una majoria suficient per aconseguir que el món i, per tant, el poder polític central, s'ho prenguin seriosament. Catalunya no és Escòcia, que compartia amb el Regne Unit l'abast i valor del resultat del referèndum, ni és Kosovo, on es partia d'una situació d'anormalitat política que sols la frivolitat pot equiparar amb el que succeeix aquí. Per convèncer la societat internacional no n'hi ha prou de fer manifestacions multitudinàries. Calen dades fefaents, el 27-S ho pot ser, però no valen mitges tintes i menys encara perdre.
Perquè el President sap a hores d'ara que el sobiranisme s'arrisca a perdre: entre monges antipresident, partits de posat xirucaire i “indignats” que no diuen ni ase ni bèstia, l'anomenada “societat civil”, que vol dir la societat civil sobiranista, voldria continuar tirant la pedra i amagant la mà, però de la mateixa manera que partits i federacions de tota mena s'esquarteren, també a les entitats els ha arribat el moment d'explicitar les seves prioritats; s'entén que vulguin mantenir la neutralitat ideològica, però a risc de partir-se han d'optar, perquè la seva existència ha estat sempre presentada com a instrument del dret a decidir. Ara tenen, no el dret, ans l'obligació de decidir si transcendeixen la seva circumstancialitat perquè no queda temps i l'objectiu final pot acabar com sempre, amb l'agreujant que el partit de govern, en un camí de difícil reversió i malgrat perdre suport a cada nova contesa electoral, no aconsegueix convèncer l'independentisme que n'és la part imprescindible.
Fóra comprensible que el president estigués molt cansat, però no pas de l'enemic (Madrid com a símbol de la necessària i mai arribada negociació), ni de l'adversari (qui a Catalunya creu que la permanència a Espanya encara és possible i profitosa), ans dels suposats companys de viatge: menyspreen la unitat de partida perquè tenen temps a perdre; viuen millor instal·lats en l'eterna lluita, perquè utilitzen la independència com a finalitat mentre continuen dient que és instrument. Però val més l'exemple que totes les lliçons i la que estem rebent és que ni per la màxima aspiració hi haurà un sol gest de renúncia a la supèrbia, a l'avarícia de poder, a l'enveja per les qualitats alienes, a la mandra d'elevar-se sobre les limitacions, a la ira que cega qualsevol judici temperat sobre el sistema econòmic.
Si aquest paisatge és tan desolador, si ni la monja Forcades arrisca perquè pertany a un convent d'anar i tornar, si mig independentisme radical és funcionari i per tant tampoc arrisca res, i l'altre mig ha viscut de subvencions com la nova alcaldessa de Barcelona, si el que hi ha majoritàriament són alliberats sindicals i docents, potser no cal que el president arrisqui res, potser hauria de fer un pas enrere perquè per a CDC el 27-S pot ser una trampa mortal. Però fins i tot perquè faci això caldrien valents que no es veuen: caldria que tots aquells que xiuxiuegen a l'orella de Mas que es deixi de romàntiques promeses i torni al seny de la formació protagonista a Espanya, ho diguin en veu alta en comptes d'apadrinar frontisses perilloses. O bé que els representants del sobiranisme que van aplaudir el compromís l'alliberin d'una càrrega que pot conduir-lo a la derrota, i condemnar el procés a la foscor almenys durant una generació, fins que es perdi la memòria de la recurrent indignitat final de l'independentisme poruc i acomodatici que sembla inscrit a l'ADN de Catalunya.
