Opinió

Comiat

Era evident que la substitució d'en Wert per en Duran Lleida seria una bomba en més d'un nivell de la política espanyola

No tots els comiats són semblants, però he de confessar que tenen un tret en comú tots els que jo he viscut: queda un sentiment de desencís, es perden els amics, es perd l'objectiu de l'empresa i es perd la raó per la qual havíem treballat amb tanta fal·lera.

Aquest és el meu comiat d'aquesta publicació. Deixo enrere molts comentaris sobre la política catalana i la seva gent, però el que no he fet en cap cas és política-ficció i ara estic disposat a posar-hi remei.

Els fets de les darreres setmanes han donat peu a uns canvis estructurals de tanta envergadura que només la fantasia i la ficció poden esbrinar una possible sortida airosa a tantes carreres trencades o desviades com han tingut la política del partit popular i les escomeses partidistes de la resta de grumolls nacionalistes.

Però anem per la història: un dia d'aquesta setmana passada, al vespre, el president de la Generalitat va rebre una trucada a la Casa dels Canonges. Era tard i semblava que la trucada venia de La Moncloa. Finalment es va posar al telèfon i va advertir que a l'altra banda hi havia el mateix president Rajoy. Després d'un intercanvi no transcendental sobre qüestions pendents –pactes i altres qüestions–, el president Rajoy li va etzibar la notícia. Havia reconfigurat el seu gabinet de presidència però quedava per canviar el ministre que més havia contribuït en totes les iniciatives per enfonsar el procés del dret a decidir.

El president Rajoy volia substituir el ministre d'Educació perquè, segons ell, aquest havia estat un impediment en les relacions del Partit Popular i del govern amb Catalunya, i ara tocava incorporar un nou personatge a una desgastada política per inculcar nous valors per uns altres temps que aportessin més tranquil·litat i, sobretot, més estabilitat en les relacions Espanya-Catalunya. El president Mas, com no podia ser d'altra manera, va lloar les intencions de Rajoy i va demanar pel perfil del proper candidat. El Rajoy va contestar que la seva proposta era fruit de la necessitat i la suma d'una sèrie d'interessos per part del candidat a ministre. El president Mas va insistir tímidament en la identitat del candidat mentre en Rajoy es dedicava a enumerar les vegades que Espanya s'havia endrapat els drets dels catalans en educació. Va deixar constància de la poca simpatia que li despertava la

Irene Rigau i, per altra banda, va dir que el seu candidat a la cartera d'Educació era una “crac” ens els mitjans de comunicació. El president Mas va demanar si el personatge en qüestió era català, i el Rajoy contestà que absolutament i a més era un gran conegut de la política estatal. En principi havia pensat en la cartera d'Afers Exteriors, però la dedicació extrema del ministre Margallo feia impossible la seva substitució. Aleshores Rajoy explicà al president Mas que va tenir una mena d'epifania en creure que el candidat podia refer la trencadissa que el Ministeri d'Educació havia provocat fins llavors. Era evident que la substitució d'en Wert per en Duran Lleida seria una bomba en més d'un nivell de la política espanyola. D'una banda, donaria un sentit al Partit Popular que no havia tingut fins ara, i d'una altra, se'l veuria com un partit integrador en un
moment en què Espanya es trobava en un estat de desintegració. La perplexitat del president Mas fou absoluta. S'acomiadà amb bons desitjos i agraint el detall amable de comunicar-li la nova. Es quedà amb la sensació que Rajoy, potser per primera vegada, havia après a aprofitar-se de les circumstàncies.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.