Divisió

Potser estan al corrent del pla que Dinamarca ha engegat per acabar eliminant els diners físics. Com explico en el meu últim llibre, Catalunya es veurà molt afectada per les contradiccions que la tecnologia i els processos globalitzadors estan introduint en la vida de la gent. Mentre que les estructures de poder tendeixen a respondre a la crisi de valors buscant la regeneració i l'eficàcia a costa de la llibertat dels individus, les persones tendeixen a respondre a la mateixa crisi de valors demanant un poder de decisió que mai no havien tingut. Arreu del món hi ha un estira-i-arronsa cada vegada més intens entre els anhels de llibertat i els anhels d'ordre i cada societat haurà de fer el seu procés de síntesi. A Catalunya, encara podem tenir els diners guardats en una caixa, lluny de l'abast dels bancs, però tenim contradiccions més importants perquè no som amos, ni tan sols, de les polítiques més bàsiques. Sense l'angoixa que produeix això, no s'entén la fragmentació que ha patit el panorama polític català, des que el 9-N va esdevenir pólvora mullada. A partir del moment que el president Mas va donar a entendre, equivocadament, que no n'hi havia prou de votar per decidir el marc català de llibertat, cadascú va sortir a salvar-se pel seu compte i a buscar les seves solucions particulars. Mas reclama unitat, però la unitat ja existeix en aquell aspecte que és fonamental per apoderar la gent i començar a resoldre els problemes. N'hi ha prou de veure l'arc parlamentari que vaticinen les enquestes per constatar que a Catalunya hi ha una majoria aclaparadora a favor d'un referèndum d'autodeterminació.

Fins que no votem el nostre marc de llibertat no eliminarem la demagògia de dretes ni la demagògia d'esquerres, i la crispació i la confusió seran cada vegada més grans. El catalanisme va forjar el país a través d'una visió retòrica del món que era ideal per resistir el segle XX, però que pel segle XXI resultarà letal. Cal un polític que es comprometi a fer el referèndum vinculant que tenim pendent, per poder donar concreció als seus discursos.

Amb una pregunta clara i el permís o sense de l'Estat –que, per molts papers que faci, no podrà impedir-ho.